Fixau-vos bé en el rostre de Jorge Moragas, els que no el teníeu vist d'abans. Aquest home apunta alt, com a poc a ministre d'Afers exteriors d'un pròxim -no per força imminent- govern del Partit Popular -qui sap si presidit per Aznar. No té gaire més importancia, però servidor el record d'alguns debats -per Tv3, especialment- sobre la que aleshores era possible guerra contra l'Iraq. Per a ell, aquesta guerra era condició sine qua non per fer respectar la legalitat internacional; i, a més, feia de tenor en la cantata sobre les armes de destrucció massiva. Mirava de comportar-se amb maneres respectuoses amb les altres opinions; de vegades ho aconseguia. Altres vegades, no: i ara ja sabem per què. Ja devia estar a la pista d'enlairament, on ha aparegut organitzant una pantomima una mica patètica, fent de darrer comparsa de la campanya de Bush. Que els polítics que volen guanyar el futur, siguin del bàndol que siguin, mengin en altres països per defecar aquí, constitueix una tàctica verament molesta i contaminant. Però ens hi hem d'anar acostumant, perquè, contra el que alguns pensaven, la dreta no vol alentir el seu desplaçament cap al Tras Os Montes de la Història. No sabrem què hauria passat si Rajoy hagués pogut romandre aquests quatre anys a la Moncloa. Per ventura hauria aconseguit moderar, si més no, el llenguatge assilvestrat dels seus, de manera que aquest aire d'agre menyspreu que passegen els barons se suavitzarien una mica. No ho sabem. És el cas que Rajoy no viu en la Moncloa ni en ell mateix, i que, sense capacitat de crear i finançar el seu propi equip a càrrec dels pressuposts, no ha pogut fer res per rebaixar la febre, el deliri i la ràbia d'un Aznar ofès i humiliat. Així, els personatges que dubtaven entre la màscara civilitzada o l'agressivitat que els demanava el cos, no se n'han hagut de fer qüestió. I aquí el teniu, el senyor Jorge Moragas, tornant de l'aeroport José Martí disposat a responsabilitzar el govern espanyol del seu viatge frustrat i col·locant-se al centre d'una coral de veus ja massa conegudes i esquinçades. Fa dos anys, volia el senyor Jorge Moragas protagonitzar un vodevil barat i ser aplaudit amb frenesí tavernari per ngel Acebes i Javier Arenas? Costaria molt d'imaginar-ho, si no fos que hem vist tòrcer-se tantes trajectòries i degradar-se discursos i estils -pensau, per exemple, en Josep Piqué, que anava d'immaculat liberal i ara va fet un ecce homo polític en un país on s'ha d'anar amb la cara neta. Per fer truites s'han de rompre ous, qui no vol pols que no vagi a l'era, qui vol peix que se mulli el cul..., en fi, la dita saviesa popular té moltes maneres de dir que, si es va amb un coix, al cap d'un any ho són tots dos. I no han pensat mai que poden arribar a ser molt avorrits, d'una monotonia enervant?