En mirar algú que just ara conduïa a cent vint per la ciutat, observareu que la seva cara no us sorprèn. El subjecte en qüestió havia de tenir forçosament aquesta cara. També reconeixeu tot d'una la cara del subjecte que des del cotxe emet una forta contaminació acústica -aquesta degeneració furiosa de la música de la qual en diuen rap. Davant d'una fotografia d'una banda criminal, amb tota probabilitat us bastarà un cop d'ull per saber qui n'és el cap i qui el mata-setzes. El gènere humà produeix individus que semblen facialment predestinats a desenvolupar un o altre paper. Bé, amb això i molt més hi ha hagut temptatives d'assentar les bases d'una ciència que no ha arribat mai a ser-ho. La fisiognomonia ha viscut etapes de gran activitat, seguides d'altres de gran penediment. Quan a penes no sabia llegir, servidor em vaig empassolar sencer un llibre titulat La expresión del rostro, signat per un doctor de nom alemany i presumiblement escrit per algun pobre escriptor com a part de la lluita contra la fam de la postguerra. S'hi deia que tot allò era contrastadament científic, irrefutable per via teòrica tant com per via empírica. Bé, l'inexistent doctor alemany sabia bé que la combinació d'uns pòmuls així amb unes orelles aixà i uns ulls massa aferrats al nas traçaven el retrat d'un més que probable assassí. Aquestes porcades han interessat molt a exemplars com Adolf Hitler. D'altra banda, molt abans que rodolàs el famós refrany que presenta la cara com a espill de l'ànima, feia segles que els humans dominaven les tècniques dels miralls deformants. Per què, idò, no ens sorprèn que l'individu al volant d'un míssil terra-terra acústic tengui aquesta cara i no una altra? Cert que d'una manera instintiva tendim a classificar-ho tot i que, per un altre costat, també som propensos a uniformar-nos segons el tret més destacat del nostre caràcter o de les nostres activitats laborals o de lleure. Però així i tot, una part de la relació de causa a efecte roman encara en el territori de la intuïció. Perquè, siguem sincers, quina cara imaginaríeu que té un jove del PP, departido per a més senyes, que, contra tota raó i per imposar una certa concepció de l'ordre -un estil-, ordena la construcció d'un aparcament subterrani precisament on tothom sap que no s'hi pot excavar més que per interès arqueològic? Us diuen això i veis la cara del senyor Rodrigo de Santos, quasi asseguraria que en veis la corbata, tan sovint espill de l'ànima. Relacionat amb quines propostes infraestructurals i lúdiques apareixeria el rostre de José María Rodríguez? I el de Jaume Matas, per més que obsessionat amb la imatge que projecta? A partir d'una certa edat, tots som responsables de la nostra cara, això s'ha dit molt -i no obstant conté alguna veritat. I en casos molt concrets, quasi tota la veritat, perquè l'altra, la veritat absoluta, només la té Déu Nostre Senyor -bé i fins fa poc José María Aznar, quan, davant els representats de la sobirania popular -o sia, ex-catedra- proclamava l'existència d'armes de destrucció massiva en poder de Saddam Hussein.