A aquest temps, la qualitat l'hi donen els núvols. L'estiu illenc presenta uns cels nocturns que, contemplats des d'algun lloc amb no massa contaminació lumínica, són com un eixam de llumets i de misteri. Les albades i les postes de sol també ofereixen moments de delícia, però les hores de llum, en la seva majoria, deixen al descobert un cel pla, no gens acollidor, de colors brutinyosos. El cel d'estiu és un cel pesant, àrid, poc amistós, hostil, sullot. Després l'escenari celeste canvia totalment. Aquests dies han comparegut els núvols, inflats, voluminosos, per donar cos a la llum, per habitar el cel i crear-hi la noció d'espai. El pintor menorquí Vives Llull és, possiblement, qui els ha capturat amb més enteniment, qui millor n'ha sabut escoltar el frec en l'atmosfera. En el seu pas nòmada -bons moments per recordar Baudelaire, per rellegir Auden-, sembla com si deixassin una estela de remors invisibles, ecos quasi apagats d'unes veus que en el passat parlaven als homes com un oracle familiar. No volen, naveguen cap a les badies de la memòria, heralds d'una eternitat assequible. Els núvols ens ensenyen la llum i així ens diuen com hem de mirar les coses, donen volum als arbres, assenyalen les distàncies, marquen millor les fites que hem posat a la terra, i besen els camps ferits per la calor africana de l'estiu. N'hi ha que alenteixen els moviments per bastir millor els escenaris de les postes de sol. Se situen on la llum els vessarà or fus o perfums violetes o una delicada i llunyana pinzellada de roses. És el pas dels núvols de tardor el que enyoraria més d'aquest país si en fos absent. Ho sé per experiència. També ho sé perquè quan passen ja els començ a enyorar. En arribar sabem que hem viscut un altre any, i en diluir-se distància enllà deixen un solam d'incertesa. Creis-me, sense deixar-vos endur per aquesta i altres petites esquinçades, aprofitau aquests dies l'ofrena del cel, amb tanta vida suspesa enlaire, travessant l'atmosfera lluminosa com una nau serena de pas assossegat i de voluntat indomable. Això encara no ens ho han pogut prendre, els núvols encara formen part de la pàtria de cadascú, quan tantes altres coses de la terra se li han amputat. Mirar aquests núvols d'octubre és un bon exercici per trempar els efectes del renou i la fúria, passar el polze i corregir les distàncies entre cadascú i el seu dia de cada dia, per afinar les mesures amb què amidam les coses. Tot això, no cal prendre-ho en consideració, naturalment, però mal, allò que en deim mal, tampoc us en podrà fer gaire.