Moltes persones em demanen actualment si cada vegada més pares eduquen els seus fills a casa seva a causa de la presència d'alumnes amb objectes perillosos per a la integritat fisica dels altres companys d'escola. A jutjar per les nombroses peticions d'informació dels pares d'alumnes al respecte, la resposta hauria desser ferma i contundent, aturar aquest gest de violència actual a les aules i que cada vegada va a més; fins i tot si aquests indicadors són reals, és raonable que tant els pares com estudiants, que poden córrer ambdós un perill físic seriós, intentin trobar alternatives a les escoles massificades.

El principal «treball» d'esser pares és donar sustent i recolzament als seus fills. La seva seguretat física és el més important, naturalment. ¿Com pot atendre un pare o una mare tots els altres aspectes de l'educació quan la seguretat del mateix escolar és tan precària?

En la cultura dominant, amb freqüència es confon el recolzament i l'educació amb el més estricte materialisme -la joguina més moderna, la roba de marca, etc.- i es deixa de costat el creixement de l'esperit i l'ajuda als joves perquè puguin desenvolupar els objectius i els propòsits de la seva vida.

Així com és fàcilment constatable com es creix, en altura, en pes, fins i tot en intel·ligència i maduresa, no ho és tant prestar atenció al creixement imperceptible a cop d'ull. Això és la força interior cap a la raó d'esser, el treball vital que al llarg d'una vida ajudarà que el món sia diferent.

El creixement interior és interior i és invisible; està amagat al nin.

Per això mateix, tots ignoram massa sovint aquest fet, tan vital per a un desenvolupament sa com ho són el menjar, l'esport o aprendre a escriure, tal vegada, fins i tot més.

Els joves que mataren els seus companys de classe i professors a diverses escoles nord-americanes i alemanyes, tenien, la majoria, pares que estaven pendents de les seves necessitats. Hem llegit que un alumne rebia ajuda terapèutica i estava prenent la seva medicació. Els seus pares intentaren aconseguir ajut des de fora. El que no sabem és si aquests pares varen invertir des de la seva infància la mateixa quantitat de temps i atenció realitzant simplement el seu «treball»: dedicar temps al nin, xerrar amb ell, jugar, investigar els seus interessos, fer junts petites excursions, conèixer els amics del nin, és a dir «ensenyar».

L'obligació dels pares no és aconseguir els doblers suficients per a comprar als seus fills totes les joguines que vegin i desitgin, ni els darrers programes de jocs per a ordinadors, o pagar-los les millors colònies d'estiu i/o els millors col·legis. En realitat, fins i tot podria considerar-se deixadesa de les seves responsabilitats reals, perquè aquesta mena d'actes impedeix que els pares s'involucrin en la formació dels seus propis fills.

¿Quan es va arribar a considerar el més important en la vida dels adults la seva carrera professional? ¿O com es va estendre el fet que dur nins al món no originaria un canvi important en els seus pares?

Aquesta mescla que anomenam societat civilitzada va furtar a les joves parelles casades el model que proporcionava una societat més homogènia: l'accés fàcil a la família i als parents.

Aquelles velles pel·lícules en les quals podíem veure irlandesos, russos, italians i fins i tot mallorquin en trobades i reunions familiars de diumenge ens semblen més aviat romàntiques i pintoresques. Recorden els temps en els quals tots coneixien els assumptes de tothom, quan veïnats, amics i parents sabien el que una persona pensava abans que ella mateixa ho sabés.

Alguns estaran agraïts a aquest individualisme per a la substitució progressiva de la família nombrosa per la nuclear. Però el que s'ha perdut en el procés ha estat l'objectiu de la importància de criar i educar els nins com un dels més importants fonaments de la vida per a l'adult, que és triar el ser pare o mare.

En la societat actual, ens ensenyen que per «produir» joves independents hem de, literalment, abandonar-los al cuidat dels altres. Així, nins de tres i quatre anys són enviats a les escoles públiques i/o privades com si aquesta fóra la manera d'educar-los. Aquestes decisions es prenen sense esser qüestionades; és el que fan sovint. Els adults estam fermats pels assumptes que consideram esencials de la vida: el treball, el guanyar-nos bé la vida, la nostra promoció professional, comprar als nostres fills les darreres novetats tecnològiques...

El fet essencial és que deixam als professionals i als mestres que inverteixin tranquil·lament el seu temps pintant amb els dits, mirant les formigues, jugant, observant les plantes... Les tasques més importants d'ésser pares es coresponsabilitzen a d'altres, mentre nosaltres atenem assumptes més importants. En aquest món accelerat que hem construït, les petites coses tals com mirar una posta de sol amb els nostres fills semblen trivials quan, de fet, aquestes petites coses són les més vitals, les mateixes de què és fet l'amor.

Els psiquiatres i els psicòlegs que ajuden els nins investiguen per a aprender-ho tot sobre els seus sentiments i necessitats insatisfetes.

Essencialment, es manté fora del procés els pares, que són els mateixos de qui els adolescents requereixen estimació i atencions. Conversar amb el nin -que no al nin- obre noves línies de comunicació: els adolescents m'han dit que la raó per la qual volen estar tot el temps amb els seus amics (companys) és perquè són escoltats, i no jutjats.

Un nin aprèn millor imitant. En el sistema actual, se'ls està donant com a models companys de la seva mateixa edat. El guiatge, l'aprenentatge i les atencions que un adolescent requereix per a madurar completament no estan enlloc a la vista.

Els professors i els educadors professionals no poden servir com a tal model en el vertader sentit de la paraula, perquè estam enfeinats cuidant el grup de nins, atenent la burocràcia del col·legi. No estam cosint, ni tocant la viola, ni pescant o construint quelcom, o realitzant qualque activitat que un espavilat bon mosso podria imitar. No estan calmadament i lúcidament discutint els successos diaris -els terribles especialment- amb el fill o la filla a qui estimen i per a qui desitgen el millor.

¿La massificació dels nins a les escoles convencionals i els desastres que en resulten fan que els pares s'apropin a alternatives diverses d'educació per als seus fills?

És un debat i un discurs actuals i una pregunta oberta que he deixat per al final de l'article, ara que començarà un nou curs escolar i que tots estam plens d'il·lusions i bones intencions, i també perquè en prenguin nota els responsables educatius pertinents i que gestionen l'educació dels nostres fills.