El Partit Popular, i just després de presentar en la societat espanyola una imatge compacta i de continuïtat amb l'Aznarisme de caire gairebé fanàtic, de sobte posa al descobert unes contradiccions internes que val la pena considerar. És curiós allò que tots els observadors anotaren respecte del congrés de la setmana passada: Ruiz-Gallardón demanà autocrítica i absolutament ningú va ser ostensible a la seva demanda. A partir d'aquell instant, a la força s'havia de trobar molt aïllat en una formació llançada a un triomfalisme bel·ligerant d'ecos perillosament revengistes. La lleialtat de Ruiz-Gallardón a hores d'ara no es pot posar en dubte, tota vegada que ha superat més proves difícils que les de cap altre militant. Només a partir d'aquesta lleialtat s'entenia el dia després del batle de Madrid, assegurant que continuava trobant-se, en el si del PP, en el seu hàbitat polític natural. I, ben mirat, no hi ha contradicció entre el seu discurs en el congrés, les declaracions posteriors i l'ofensiva per obtenir el control del PP de Madrid. Ell sap, home de bones i ben aprofitades lectures, que de vegades és menester que tot canviï perquè tot continuï igual, és a dir, que la dreta ha de canviar molt per poder continuar sent la dreta, per no esdevenir una sòrdida caricatura d'ella mateixa, que és el que ja era amb un Aznar mentint al congrés dels diputats i enardint els seus camarades, la setmana passada, amb les mateixes mentides, ja de sobres reconegudes com a tals per tota la societat espanyola. L'autoritarisme implantat per Aznar és ara més clar, fins i tot, que quan l'exercia des de la Moncloa; aquesta major claredat la devem als moviments inspirats per Ruiz-Gallardón, una reacció aprofitant la primera oportunitat posterior al mandat d'Aznar. Ruiz Gallardón, en veure que una immensa majoria del seu partit pretenia embarcar-se en l'aventura continuista, ha cregut arribada l'hora de reaccionar i de donar una oportunitat al regeneracionisme, perquè el PP s'orienti de cap a una dreta moderna i europea, abandonant totes les tentacions d'excessos hegemonistes que caracteritzaren els darrers anys de l'aznarisme. No estranya que Acebes, els lloctinents i altres epígons d'Aznar reaccionin amb tanta violència: en primer lloc, perquè aquest és el seu llenguatge i no coneixen altre estil. I sobretot perquè no renuncien als ideals que el cabdill els ha inoculat. Només si Ruiz-Gallardón pot projectar més la seva influència, podrem esperar una passa del PP cap a la moderació i el civisme.