Encara hi ha gent que pensa que el debat sobre l'estat de la Comunitat Autònoma hauria de servir per convèncer algú que va equivocat i fer-lo canviar de criteri. Però aquest no ha estat mai el sentit ni d'aquest, ni de cap altre debat parlamentari. No costa gaire endevinar què diríem tots d'un President, per exemple, que després d'escoltar com el cap de l'oposició rebatia la seva argumentació anterior, pujàs a la tribuna d'oradors i digués: M'ha convençut, veig que vostè té tota la raó, i a partir d'ara faré la política que vostè proposa. Senzillament absurd. Està clar que l'objectiu del debat ha d'esser un altre, aparentment molt més modest, com és clarificar postures. Moltes vegades no s'assoleix ni tan sols això, però a mi me sembla que aquesta vegada sí que els tres dies de debat han deixat molt clares una sèrie de coses prou importants. En primer lloc, ha quedat definitivament clar que el PP, el seu President i el seu Govern no tenen un projecte de país. El senyor Matas creu que la seva única obligació és aconseguir un creixement econòmic permanent, i encara que diuen que ha d'esser sostenible, a l'hora de la veritat volen creixement a qualsevol preu. Per això, ara que el sector turístic no treu la mateixa rendibilitat que anys enrere, volen forçar la màquina en el sector de la construcció, sense que els importi gaire que, en definitiva, sigui el sector de la destrucció. Basta veure les horripilants barbaritats que se segueixen cometent en zones ja prou saturades del municipi de Calvià per entendre que aquest camí ens duu a la perdició. Però com que diuen que hi ha demanda, i el sector privat no té més interès que satisfer-la perquè així s'omple les butxaques, el Govern abdica del seu paper ordenador i es limita a contemplar benèvolament com la iniciativa privada imposa la seva visió egoista de la societat. I això és tot lo que ens ofereix el senyor Matas, endreçat amb quatre crítiques al Pacte de Progrés, altres tantes banalitats vestides de paraules altisonants i la vella exigència de més doblers de Madrid, ara a través d'un nou règim especial per arreglar el que el Govern del PP va deixar reduït al ridícul, i a més no va permetre que es posàs en pràctica. Tanta sort que el debat també ha clarificat que a Balears hi ha alternatives a la política i al Govern del PP, tant a nivell de projectes com a nivell personal. Molta gent s'ha sorprès de la intervenció de la senyora Armengol. A mi no m'ha sorprès en absolut, perquè ja fa més de quatre anys, quan encara ningú no la coneixia, ja li vaig dir a ella mateixa que, si sabia dosificar correctament els seus talents, estava destinada a tenir un paper important en la política illenca. En el debat d'aquesta setmana ha demostrat que n'havia sabut, i ens hem trobat amb una política capacitada, que sens dubte pot retre serveis molt importants a la nostra societat. La prova és que, per començar, ja ha aconseguit posar nerviosos els senyors del PP, que s'han apressat a intentar desqualificar-la com sigui. Llàstima que aquest paper li hagi correspost al senyor Miquel Ramis, portaveu del PP, que a més ha demostrat una manca total d'originalitat, o un seguidisme vergonyós respecte d'un senyor tan impresentable com és el portaveu del PP a nivell estatal. El senyor Zaplana va dir que el discurs del President Zapatero davant l'Assemblea General de l'ONU havia estat com una redacció de col·legi. Ara, el senyor Ramis no ha tengut més idea que considerar que el discurs de la senyora Armengol havia semblat «la redacció d'un estudiant de segon d'ESO». Què hi farem! Tanta sort que sembla que el senyor Matas ha entès que el camí de la confrontació pura i dura, sense més contingut ni més objectiu que denigrar el contrari polític, no dóna bons resultats. Almanco això hi haurem guanyat.