Fa una setmana escrivia sobre la mort d'una nina palestina a un camp de refugiats de Gaza. Des de dijous, el dia que escrivia l'article, s'han succeït a Palestina els dies més sagnants dels quatre anys d'Intifada d'Al-Aqsa. L'operació de l'exèrcit israelià «Dies de Penitència» ha causat prop de noranta morts en una setmana, vint-i-quatre dels quals són infants. El mateix dijous, alguns centenars de quilòmetres cap a llevant, l'orgia de sang de l'Iraq també s'acarnissava amb els infants: un atac contra un convoy nord-americà, aparentment obra d'Al Qaeda, se'n va dur la vida de prop de quaranta nins iraquians que s'havien acostat a una inauguració d'una estació de bombeig per demanar caramels. Tot això succeïa amb el món sencer encara sacsejat per l'horror de l'escola de Beslan, a Ossètia del Nord, resultat de la col·laboració entre el fanatisme assassí dels rebels txetxens i la resolució de Vladimir Putin d'exercir la seva política de mà dura sigui quin sigui el preu a pagar en vides innocents. A molts quilòmetres de distància, enfonsats en la negror del mapa d'frica, centenars de milers d'infants refugiats de la regió sudanesa de Darfur corren el risc de morir de desnutrició, una vegada retornats al silenci informatiu del qual varen sorfir esporàdicament durant l'estiu.

La mort d'infants és una constant dels conflictes de les darreres dècades, que han intensificat la tendència a fer de la població civil la víctima principal de les armes. L'augment de les accions terroristes no ha fet sinó anar en la mateixa direcció. La població deixa de ser una víctima col·lateral i esdevé un objectiu. Sembrar-hi la mort és part de l'estratègia. I, una vegada instal·lats en la voluntat d'aconseguir coses mitjançant tanta de sang i tant de pànic com sigui possible, sembla gairebé natural arribar a la conclusió que la població infantil és la millor diana de totes. Pel camí que arriba a aquesta determinació, els assassins es deixen qualsevol engruna d'humanitat que poguessin conservar. La mort deliberada d'infants suposar travessar una frontera passada la qual cal fer un esforç per seguir pensant que els autors pertanyen a la nostra mateixa espècie.

Totes les vides humanes valen igual, es diu sovint, i la frase és estrictament certa si s'aplica a rebutjar qualsevol diferència basada en el color de la pell, la religió o la posició social. Tanmateix, crec que és falsa si s'aplica a la vida dels menors: la vida dels infants val més que la dels adults. Val més perquè és més rica en allò que fa humana la nostra existència: possibilitats de futur, esperances d'un demà millor, marge perquè la llibertat s'imposi a la necessitat. Per això, no s'equivoquen les nostres emocions quan senten que els prop de dos-cents infants morts a Beslan en fan una massacre més horrorosa que una altra amb un nombre semblant de víctimes mortals.

No hi ha dramatisme fàcil ni sentimentalisme en l'afirmació que els nins i les nines de Palestina, d'Ossètia, d'Iraq o de Darfur ens han de remoure més enllà de la ganyota de repulsa que dura el temps d'un telenotícies. No fa gaire sortíem al carrer per rebutjar la guerra. Llavors ja s'intuïa que el més complicat seria passar d'aquell esclat primaveral de manifestacions a un treball continuat a favor de la construcció de la pau.