Un home discret

Esperada de fa temps, la notícia de la mort de Jaume Martorell ens ha agafat quan encara volíem mantenir encesa aquella mica d'esperança en els efectes benèfics de la tenacitat. Viure no és mai una tasca fàcil -si per viure entenem alguna cosa més que fer de beneit durant els anys que et toquin en aquest món. Al marge de com ens vagin les coses a cadascú, per viure és menester una voluntat de ferro que acudeixi, quan és menester, en auxili de l'instint. L'instint és titànic, però irregular. De vegades flaqueja. Jaume Martorell ha gastat en el propòsit de viure tot el cabal, enorme, de les darreres energies. No hi ha cap intenció, en el meu ànim, de fer un panegíric de Jaume Martorell. No crec que aquest sigui el camí per mirar d'ubicar la seva figura en el lloc que més o menys li correspon. Ara, al meu parer no hi ha res que impedeixi fixar el seu nom en un marc d'honestedat personal, mantenguda al llarg d'una carrera imprevisible, en la qual, no obstant, va saber donar algunes lliçons d'eficàcia notables, fruit d'un combinat de constància, humilitat i dedicació -feina. Jaume Martorell venia d'una cultura pagesa. Va aportar els seus valors a la política cultural en uns moments en què es posaren moltes coses en marxa. D'alguna manera, diríem que va contribuir a reeditar en la vida de la cultura institucional els models de relació que regien en el seu àmbit de procedència. És un cas magnífic d'adaptació a un nou medi.