Esperada de fa temps, la notícia de la mort de Jaume Martorell ens ha agafat quan encara volíem mantenir encesa aquella mica d'esperança en els efectes benèfics de la tenacitat. Viure no és mai una tasca fàcil -si per viure entenem alguna cosa més que fer de beneit durant els anys que et toquin en aquest món. Al marge de com ens vagin les coses a cadascú, per viure és menester una voluntat de ferro que acudeixi, quan és menester, en auxili de l'instint. L'instint és titànic, però irregular. De vegades flaqueja. Jaume Martorell ha gastat en el propòsit de viure tot el cabal, enorme, de les darreres energies. No hi ha cap intenció, en el meu ànim, de fer un panegíric de Jaume Martorell. No crec que aquest sigui el camí per mirar d'ubicar la seva figura en el lloc que més o menys li correspon. Ara, al meu parer no hi ha res que impedeixi fixar el seu nom en un marc d'honestedat personal, mantenguda al llarg d'una carrera imprevisible, en la qual, no obstant, va saber donar algunes lliçons d'eficàcia notables, fruit d'un combinat de constància, humilitat i dedicació -feina. Jaume Martorell venia d'una cultura pagesa. Va aportar els seus valors a la política cultural en uns moments en què es posaren moltes coses en marxa. D'alguna manera, diríem que va contribuir a reeditar en la vida de la cultura institucional els models de relació que regien en el seu àmbit de procedència. És un cas magnífic d'adaptació a un nou medi.
Va tenir el coneixement necessari per no creure's genial ni imprescindible. Mentre va ser l'home decisiu en la conselleria de cultura, va tenir dues qualitats necessàries perquè les coses funcionin: va saber escoltar i va ser formal. Que jo sàpiga, no va deixar mai ningú sense resposta, aquesta grolleria tan freqüent en governants i governantes. Sabia que no podia acontentar tothom, de manera que no creava falses esperances ni obligava ningú a fer esforços i treballs innecessaris. Després, va pilotar la implantació a Mallorca de l'esperit de la fundació de la Caixa, i en aquesta tasca va obtenir uns resultats lloables. Escèptic davant genialismes, les seves eines foren el sentit comú, el diàleg i la feina. Si algú es molestava a fer la relació de tasques en les quals Jaume Martorell ha posat la mà al llarg d'aquests anys, ens sorprendria segurament el seu gruix, el seu abast. Hauríem de fer més exercicis de memòria, perquè de vegades passa que la gent que només fa feina és obscurida pels quatre peremateus de la pirotècnia cultural. El recordarem com un home que va saber estar al seu lloc i fer la seva feina el millor que sabia i podia. Ja voldríem molts que es pogués dir això de nosaltres.
