Votaré «no» en el referèndum per a la Constitució Europea. Com a nacionalista, tenc un mètode molt rudimentari, però eficaç i clar, per a tots aquells dilemes que planteja la vida política. I aquest mètode no és altre que mirar d'actuar ben igual que ho fan els ciutadans normals dels països normals (que tenen estat i tot, vull dir). Si jo fos espanyol o francès i la Constitució Europea no reconegués la meva llengua tot i ser de les més parlades d'Europa, votaria sens dubte «no». Hi ha casos en els quals no és difícil posar-se dins la pell d'un espanyol normal, i aquest n'és un. S'ha argumentat, certament, que no es pot decidir el vot d'una manera tan primària i que s'han de mesurar molts de factors, i no només l'status de la la nostra llengua. Sempre ha de ser així en una proposta complexa, i el primer factor que s'ha de tenir present, per prudència, ha de ser la gravetat de les conseqüències de qualsevol decisió. Aquest factor, precisament, és el que fa molt diferent el referèndum europeu del de la Constitució Espanyola. En aquell cas, votar «no» significava tornar al Fuero de los Españoles i als Principios del Movimiento. En canvi, votar «no» ara és donar una altra oportunitat a Europa per trobar la direcció correcta; és allò que feren els danesos quan rebutjaren integrar-se a la Unió Europea, però variaren el seu criteri afirmativament quan Europa els va canviar l'oferta (aquesta hauria de ser la nostra estratègia ara). La nostra votació a favor de l'entrada al Mercat Comú va ser igualment condicionada: per a qualsevol súbdit de la democràcia tutelada pel coronel Tejero i els seus col·legues, l'ingrés al Mercat Comú (i a l'OTAN, encara que no ens agradàs) significava deixar definitivament enrera el franquisme i les seves misèries. A Espanya no podíem votar «no» (a Dinamarca sí, i sort que en tenien). Ara la situació no és la mateixa: votant «no», no quedam fora del club democràtic, només desaprovam la direcció que pren. Ben mirat, us he de confessar que fa molts de mesos que endevinava que el «sí» seria impossible: quan la UE va encarregar a un jacobí de marca com Giscard la redacció de la Constitució Europea, els nacionalistes ja podíem saber de quin mal hauríem de morir. El reconeixement dels pobles, de les nacions naturals, repugna la sensibilitat de mitja Europa, la mitja que ha redactat la Constitució contra nosaltres i a favor dels Estats. Els europeistes hem quedat amb el cul enlaire: venga voler ser-hi, venga mostrar-la com a utopia realitzable, i Europa ens ha fet botifarra. Una dotzena curta de persones, triades entre les que menys sensibilitat democràtica tenen, han decidit com ha de ser el nostre espai de convivència. I això no ens agrada. Ho podem dir? Hem arribat a un punt on prestigis polítics importants s'han posat al servei d'una impostura. Alguns, però, volem mantenir la capacitat de constatar obvietats: nosaltres no som d'eixe món.