Nacionalistes, regionalistes i caps de fava

Hi ha militants i simpatitzants del PP que defensen que el valencià sigui oficial a Europa. I Fraga sempre parla gallec. Què significa aquesta lleialtat a la pròpia llengua? Nacionalisme, regionalisme, particularisme...? Hi ha hagut, sens dubte, un canvi de moda: en el passat es parlava més de regionalisme que de nacionalisme, i ara la paraula regionalisme gairebé ha desaparegut dels diaris i de les converses. A Unió Mallorquina, per exemple, va costar molt canviar la seva definició de regionalista a nacionalista, i ara és impensable la possibilitat de fer el camí contrari. Fins i tot, la gent políticament indocumentada tendeix a utilitzar el concepte «nacionalisme» per expressar conviccions estrictament pròpies del regionalisme. La complexitat i la confusió deriven del fet que, com a sentiments, nacionalisme i regionalisme són gairebé idèntics. I la confusió que hi ha entre nacionalisme i regionalisme, superposada a la que hi ha entre estat i nació, produeix que a Europa (i especialment a França) regionalisme signifiqui nacionalisme (per exemple, a l'obra clarament nacionalista de l'occità Robert Lafont només es parla de «la qüestió regional). Jo diria que allà on ha desaparegut la temptació del secessionisme (o directament el pecat, com admet Carod) es parla de regionalisme quan realment es tracta de nacionalisme (i, viceversa, a l'Espanya fonda, allà on no hi ha més que centralisme, s'anomena nacionalista qualsevol reivindicació tènu3ment regionalista). «L'Europa de les regions» més enllà dels Pirineus significa «l'Europa de les nacions» o «l'Europa dels pobles». Probablement, a l'Estat espanyol l'ascens de la paraula «nacionalisme» en detriment de «regionalisme» s'ha produït pel malentès de considerar que corresponen a un mateix sentiment, però que en el nacionalisme és més intens que en el regionalisme. I si es tracta d'estimar allò que identifica el país propi no vol quedar enrere ningú: Rodríguez Ibarra estima més Extremadura que Carod Catalunya, posem per cas. Qui pot negar aquesta possibilitat? Difícilment en podríem inferir, però, que Ibarra és més solvent com a nacionalista extremeny que no ho és Carod com a nacionalista català. No, no és això: estimar el mallorquí i emocionar-se sentint La Balanguera no acredita necessàriament cap nacionalisme. Només és nacionalista (o nacional, si ha resolt el conflicte) aquell que sent que pertany a una nació i a una cultura distinta de les altres i d'una categoria no inferior a la de les altres. Més clarament: no és necessàriament nacionalista aquell que vol una selecció balear de futbol (perquè no hem de ser menys que els catalans!) però que no entendria que s'enfrontàs amb l'espanyola (una part contra el tot?), perquè, si s'enfrontassin, no sabria a favor de quina hauria d'anar. En principi, el regionalista seria aquell que, malgrat la incomoditat d'haver de contemplar una brega de família, aniria una mica més a favor de la selecció regional. Aquesta hipòtesi, en altres terrenys, no és cap quimera i tothom, un dia o l'altre, queda retratat. Ho acabam de comprovar amb la qüestió del català-valencià a Europa. El PP estima el valencià, tant que vol que sigui oficial a Europa (perquè no han de ser menys que els catalans!) però ahir mateix sortia aquesta informació: «El consistori de València s'ha negat a empadronar uns residents perquè en el contracte de lloguer que van presentar per fer-ho el nom del carrer on anaven a viure figurava en valencià; encara que a la via hi ha ubicades fins a una dotzena de plaques, instal·lades pel mateix consistori, amb el nom en valencià del carrer de Dalt, que és com es coneix popularment aquest carrer del centre històric, els funcionaris municipals es van negar a concedir el padró adduint que aquest carrer no existia als registres municipals. Van obligar els afectats a modificar el contracte de lloguer i a canviar el nom de carrer de Dalt per la versió castellana de Calle Alta, topònim que ningú utilitza». Bé, ja podem plantejar el conflicte més correctament que al principi: què són aquells que estimen i defensen el valencià (o el mallorquí), que no volen que sigui menys que el català, però que sempre han trobat que les coses importants s'havien de fer en castellà? Nacionalistes, regionalistes o caps de fava?