UM cap al futur del passat

Diumenge passat Maria Antònia Munar llegia part del seu discurs en castellà (impensable en un nacionalista catalanista), aprofundia en el missatge que ja du dos anys fent cap als immigrats (en essència: el classisme els redimirà socialment si s'acosten als «vertaders» mallorquins; recordin: «la immigració du pobresa» i «els mallorquins tenim dues residències», Munar digué al Parlament: si fa no fa sobre el 12% la tenen, la qual cosa dóna idea clara de qui són els «vertaders» mallorquins), i, com aquí s'analitzava dies enrere, coincidia aquesta nova posada en escena amb l'allunyament definitiu del PSM, partit al qual vencé a les eleccions de 2003 a Mallorca i, per això mateix, fa la sensació que la direcció nacionalista de centre ja té com a cosa del passat, la guerra que mantenia amb ell, tot i que encara li pugui intentar mossegar qualque cosa. Amb tots aquests detalls se pot entendre com UM està bastint la seva aposta per la supervivència. També servidor ha escrit que aquest partit tendria difícil, si no impossible, aguantar la pressió del PP, el 2007. Potser sí. O no. El que ja és segur, ara i passi el que passi, és que els seus dirigents, amb Munar al capdavant, han decidit intentar-ho. Tirant endavant. O, el que és el mateix i pel cas, cap al passat. Perquè, en efecte, tots aquests moviments cap al nou nacionalisme, el que fan és dirigir UM cap al que era abans de 1992: allò que havia estat des de la seva fundació deu anys abans. Un partit autòcton, que aleshores es deia regionalista i ara nacionalista sense que els noms alterin per res l'essència, que cerca consolidar un vot no ideològic (o sigui sociològicament de dreta), en absolut catalanista, que socialment se nodreix majoritàriament de persones que tenen una posició econòmica bona (en relació a la mitjana) o aspiren a tenir-la, o bé tenint-la no són indígenes (d'aquí el missatge a la immigració, quan els nadius ja són pocs per assegurar la supervivència), i que, en tot cas, són potencials votants que aspiren a un vot «útil», «pràctic», que no se perdi per les bardisses d'ideologies a les quals veuen com a quelcom marcià (el catalanisme: d'aquí l'ús del castellà o, també, la sintonia amb algunes de les mesures lingüístiques del PP) i sobretot que no suposi un perill per a la seva condició de classe (l'esquerra). El viratge d'UM té conseqüències polítiques importants. Entre d'altres, situa l'esquerra en general i el PSOE en particular davant d'un (un més) problema estratègic, perquè seguir confiant, com encara alguns ingenus socialistes anhelen, que aquesta UM torni a pactar per liquidar el PP és, a hores d'ara, quelcom quimèric: com ho va ser entre 1983 i 1987. Perquè UM va cap al seu futur anant cap al passat.

Miquel Payeras, periodista