Es Born esvaït

Durant molts anys es va dir Paseo del Generalísimo Franco, però els ciutadans sempre el vàrem conèixer amb el seu nom real, Es Born. La història, finalment, li ha fet justícia. La seva morfologia no ha tingut la mateixa sort, i el fet és lamentable. No només pel desgavell circulatori, sinó, sobretot, pels llocs emblemàtics que li donaven vida, avui desapareguts. El perill d'exercitar la memòria sempre rau en el risc de caure en la nostàlgia. Caldrà entrar, però, a matadegolla amb el bisturí, no fos cosa que, a més d'uns llocs estimats, perdéssim també el record de la seva existència, ara que els ha engolit el desenvolupament comercial de la ciutat, tota una garantia de decadència. Perquè Es Born nostre, amics, unia la plaça Pius XII -avui Rei Joan Carles I -amb la plaça de la Reina, llunyà record de l'estàtua d'Isabel II esbucada durant la revolta de 1868. Era un passeig ple de racons entranyables, dels quals només resta un eix insinuat que comença en el Bar Bosch, obert el 1936, passa pel Solleric, de nova planta, continua amb el Restaurant Yate Ritz i acaba amb l'històric Cafè Líric, altrament denominat Ca s'Andritxol. Baixant cap a la mar s'han anat perdent: Can Tomeu o Restaurant Orient, on ara hi ha un Mac Donald i jo preferia aquell mur immens ple de dibuixos de l'abrupte i geniaPep Bover; la Cafeteria Miami, abans Cafè Born, a la dreta, on ara hi ha Zara's, que era un lloc enorme, amb sofàs i butaques de vímet estrafent un cert estil colonial; el Cine Born, que separava el Miami de l'Antonio, amb aquella gran terrassa i, a l'interior, enmig de pinzellades bocaccianes, un gegantesc samovar rus que mai no vaig veure en funcionament; a l'altra banda del passeig, on ara hi ha el luxosíssim Gregory, el Bar Formentor, un lloc cosmopolita amb cadires catalanes de respatllers altíssims, imitacions del barroc del XVIII, i uns sofàs confortables per atea of five o'clock que aconsellava T. S. Eliot; continuant cap a la mar, on fa molts anys que Wagons Lits Cook sembla un jardinet fantasma, hi va haver fins a les darreries dels 50 el Cafè Fígaro, on es jugava a escacs i hi feien tertúlies nocturnes alguns «dissidents» polítics i, last but not least, el Cafè Riskal, que fins just abans de la Guerra havia estat el Cafè Alhambra i, el 1936, canvià el nom i la decoració, fent el trànsit del modernisme al racionalisme de finestrals apaisats i mobles déco. Es trobava on hi ha la Nancy d'Alexander Calder, un mòbil dins l'estil dels que ja foren elogiats per Jean Paul Sartre els anys 30. Na Fiona Campbelem diu que he oblidat dos llocs importants: