Darreres voluntats

A la piscina, sota un sol de justícia que a turons de cacera deu torrar el cul de les llebres, algú ha posat damunt la taula el tema de la mort. Morir o, més concretament, morir-se, que és una cosa més salada i coenta, una mena de vici solitari que a tothom li arriba un pic a la vida. Sense una mica de temps per recordar-ho, però amb els espais plens de gent que vol esser recordada: polítics, poetes, pares de família, oficis diversos amb pe de puta enamorats del ritu, el mite i el símbol, delerosos de fer sonar la campana tocant a poderós, també amb pe de la mateixa casta. I el vestit de mort, i la tinta negra, i el notari, i el vicari, i els xiprers, i la tarda acubant-se damunt uns versos de Miquel Bauçà, mals d'emprendre com un àpat de codonys amb n'Apol·lònia, més enllà de les móres de batzer enfilant-se per la paret seca de la tanca de Can Montis, enllà del Torrent de Mosafat, cap a la Mitja Lluna. Diuen d'aquells que han tengut una vida pública que no solen resignar-se a un final privat i discret. Els nostres cementiris van plens de tombes amb monuments necrològics, historiats i megalòmans, amb cossiols de flors i rams de crisantems subratllant el desastre escandalós d'un estrèpit d'ossades i calaveres que, si molt no m'equivoc, són insensibles a flaires i a colors. No vol dir res: així ho hem fet sempre i així ho continuarem fent. I per als dissidents o els heterodoxos, els suïcides i els apòstates, els que passaven dels sagraments en el darrer moment, hi havia un camp a part, on enterrar els seus cossos. Perquè també és norma de la casa que aquí no n'han deixat cap mai sense enterrar. Na Fiona Campbelsurt de la piscina i, amb la pell pigoseta perlada de gotes d'aigua, s'interessa per la vida antropològica de la nostra terra sagrada. S'espolsa la llarga cabellera rogenca i afirma contundent: