Un nou to de veu poètica

El poeta Josep Lluís Aguiló, manacorí, ha estat fins avui quasi un desconegut, entre nosaltres. El 1986, als denou anys, publicà Cants d'Arjau, saludat amb elogis d'esperança pel professor Pere Rosselló Bover (recentment catedràtic de la UIB, crític afinat i poeta de vàlua indiscutible). Denotava, aquella primera compareixença, una maduresa poc habitual en un escriptor tan jove. La problemàtica era en part la típica d'un adolescent, però ens sorprenia amb un llibre unitari -fet gens habitual entre nosaltres-, a la recerca de la individualitat, d'una veu pròpia, i, sobretot, amb un bagatge de lectures que denotava la seva passió fonamental. No m'ha estranyat gens que el segon llibre, sortit del forn fa un mes, es tituli La biblioteca secreta (Col·lecció El Turó, 2004). I que, en el poema Novel·les, fent un càlcul aproximat confessi, un punt decebut, que al llarg de la vida «No en podré conèixer gaire. / Unes vuit mil si visc fins als vuitanta». En un esplèndid treball introductori, el prologuista, l'Imparable Hèctor Bofil-premi Ciutat de Palma a la darrera convocatòria-, centra els continguts d'aquest poemari dens quan afirma: «es podria definir com una poètica del coneixement». Ara, el jo poètic camina a la recerca de «les portes d'or, els panys i les claus / de la biblioteca secreta de l'oblit». Lectura i escriptura, plantejades com la recerca del coneixement en una triple direcció: les veritats immanents; les que li arriben en contacte amb el fet de viure, i tota la informació adquirida a través dels llibres, de la memòria dels papers llegits a la recerca d'un «imaginari col·lectiu que ens enforteixi», dit sigui amb paraules del prologuista. N'Aquil·les ha trobat un alè d'esperança en la lectura d'aquest llibre d'un poeta encara jove, que ha treballat llargs anys des de la soledat per bastir un to i una veu propis i un edifici ideològic consistent.