algo de nubes
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
33°

Primavera, tanques i barreres

Així que la primavera, en irrompre pels vols del pleniluni de Setmana Santa, ha fet els naturals estralls de pluges obliqües, vent incòmode i calamarsades sobtades, l'estació entra, fàcilment, en un estat d'assossec comodíssim. És l'assossec de la moderació de l'equinocci vernal. Ocorre, aleshores, que els dies que han de seguir, un cop acabats els estralls inicials, se'ns mostraran amb una bellesa nítida, de volumetria palpable; i amb un aire de paisatge mudat, net, brillant. Aquesta d'ara és, per mi, l'etapa més atractiva dels mesos de bon temps que, fet i fet, perllongarem, a Menorca, fins a Tots Sants -vull dir en tombar novembre. Ho dic perquè és una etapa tèbia, transparent, excitada pel color de la floració silvestre, que a Menorca resulta tan modesta i moderadament ufanosa. Estem, en definitiva, en una etapa d'atmosfera tònica i pacífica.

No sé si us hi heu fixat: la llum d'ara, la llum que es projecta quan la primavera ha partit ja a madurar, és una de les més cristal·lines de l'any. Si surt un cel esbandit, el blau és intens, finíssim. Gairebé sembla una cúpula d'esmalt. En donar una ullada a les panoràmiques de l'horitzó, a mi em fa l'efecte que el paisatge llueix com si s'hagués posat un vestit nou. Fa el mateix goig que, nosaltres, les persones, sentim quan estrenam roba de diumenge. Tot es veu perfecte, sense màcula, amb una fruïció aquilotada i precisa, amarada de l'optimisme que ens fan sentir les coses joves en començar, i quan l'esperança de vida sembla infinita.

Immergits en un ambient així, els verds de les tanques de Menorca, per poc que hagi fet aigua d'abril, es conserven encara -i es conservaran setmanes- amb la textura del vellut molsut. Agafa una lluminositat tan saturada, que hom diria que l'herba de les pastures hi és encesa per l'acció d'una llum que li véngui en caiguda zenital. Les pedres, i en general la mineralogia tan abundat a Menorca, guanyen volum i hom podria, si volgués, comptar una per una les arestes, les vetes o les enfonyades de l'orografia.

Menorca és una contrada de tanques, i cal que precisem el concepte. A diferència de la parla de Catalunya, nosaltres no ens referim, amb el mot «tanca», al muret mateix que clou o circumda un espai. No. Nosaltres anomenam tanca a l'espai, a la superfície tota que hi ha a la part interna del rectangle que delimiten les parets. Idò bé: deia que Menorca és un paisatge de tanques. La característica és boni bé exclusiva, arreu de l'arxipèlag, del meu rodol. Mallorca, en tot cas, és un paisatge d'arbres arrenglerats i molt ordenats, acuradíssim -els tòpics ametllers implantats per la Societat Econòmica d'Amics del País-, i les Pitiüses són un país de pins que li donen a les terres un to forestal espontani, libèrrim, encara que, en els darrers temps, s'hagi practicat amb aquesta espècie distintiva del paisatge una esquilada sistemàtica, diria que extenuant.

Les tanques donen la personalitat ambiental a la geografia menorquina. Ara, a la primavera, la gamma és meravellosa. Podem contemplar tanques que semblen estores que presenten tota la varietat cromàtica verda imaginable. Sospit que ni Van Gogh, amb la seva genialitat febril, hauria estat capaç d'imitar-la passablement. Ara bé: les tanques serien ben poca cosa si no continguessin un element d'una menorquinitat definitiva, inimitable. Parl de les barreres i dels portells. Ja sabeu que són l'obra dels mestres araders (o sigui, els fusters de la ruralia) i amb els quals es disposa la porta d'entrar i sortir de les tanques. Per mi, les barreres són el símbol de la personalitat menorquina. Alhora que permeten donar un cert sentit de privacitat i de propietat, són, açò no obstant, portes que no barren el pas a la gent. És cert que, actualment, s'ha disparat molt la conflictivitat -a l'estiu, moltíssim-, i que podeu trobar-vos barreres amb cadenes. Però, fora de l'anomalia de l'hora present, les barreres mai, a Menorca, no s'han aixecat per barrar el pas. Calia observar maneres educades i, en travessar-les, donar senyals de vida al pagès, però el trànsit no hi era prohibit. L'única condició, perfectament sabuda per consuetud ancestral, obligava a deixar les barreres sempre tancades per prevenir la dispersió del bestiar. Res més. Ara la cosa és més envitricollada, però, tanmateix, esper que les primaveres menorquines no perdin, en l'avenir, l'encant de les tanques i les barreres. En cas contrari, Menorca em semblaria un malalt terminal.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.