L'escena convidava a intervenir des del primer instant, però servidor em vaig estimar més veure què donava de si. A una llibreria ciutadana de les més conegudes, un venerable matrimoni anglès va expressar el seu desig d'adquirir un diccionari anglès-català, català-anglès, i a partir d'aquest moment es va obrir la capsa dels desbarats. Un dependent va voler precisar si el que realment volien era el que havien demanat o, més raonablement, un diccionari inglès-mallorquín, mallorquín-inglès. El marit s'ho va prendre en calma i va explicar que ell tenia els coneixements de lingüística suficients per saber que la seva demanda era correcta, resposta que va rebre la rèplica següent: «Bueno, pero no es lo mismo». La senyora es posava nerviosa, sobretot quan algú altre de la casa es va afegir al cercle per especular una estoneta sobre la poca probabilitat que existís un diccionari català-anglès, etc. Per què, li va preguntar la senyora. «No sé, nunca he oído decir que exista un diccionario catalán en inglés». La cosa s'embullava. La senyora i el mister començaven a deixar entreveure indicis de consternació. Insistien: els constava l'existència de diccionaris com el que ells demanaven, però aquesta insistència topava de front amb l'actitud impermeable de les, ara ja tres, persones que miraven de fer entrar els anglesos en raó. Una senyoreta va creure, finalment, que havia trobat la solució ideal: «¿Y no le daría lo mismo un diccionario inglés-español, español-inglés?». La consternació dels anglesos, afortunadament, es va aturar a la nineta dels seus ulls i no va passar ni a les paraules ni a la força bruta. Molt educadament, el senyor es va adreçar a la dependenta demanant-li que no l'ofengués tractant-lo d'ignorant, súplica de la qual ella es va defensar assegurant asprament que no havia ofès ningú. Servidor contemplava l'escena amb un rostre no tan impenetrable com em pensava, perquè de cop els anglesos degueren veure un pòsit de solidaritat en la meva mirada i s'interessaren per saber si els podia aclarir aquella situació. No entenien que en una llibreria d'un país com el nostre es pogués produir aquell joc de malentesos. El més difícil va ser fer-los entendre que no era un malentès. En haver capit aquesta premissa, ja està, tota la resta se'ls va aclarir sense gaires dificultats. Ella, per confirmar que ho havia entès, va preguntar si era correcte el seu resum: «O sia, hi ha gent aquí que perjudica conscientment el desenvolupament social de la llengua i la cultura pròpies...?». Tan simple com això. I d'això, que per a nosaltres és tan normal, ells no se'n podien donar passada. Res, no hi ha qui entengui les persones civilitzades.