La decisió del president José Luis Rodríguez Zapatero ha esvaït molts de dubtes que ombrejaven el calendari de les primeres accions de Govern. Havia estat molt contundent, com a líder de l'oposició i com a candidat a la Presidència, a l'hora d'exigir el retorn de les tropes espanyoles de l'Iraq. Aquesta era una qüestió essencial tant per guanyar la confiança dels electors com per, després, començar el seu mandat com a president que sap fer honor a la paraula donada i com a estadista que té una idea clara de la tasca internacional d'Espanya, lluny de la retòrica letal d'«ocupar el lloc que li correspon en el món», fórmula aznariana de conseqüències greus i que el poble espanyol no es mereixia patir. Rodríguez Zapatero ha fet una primera passa enèrgica cap a la reubicació de l'Estat espanyol en l'àmbit internacional en un moment d'allò més oportú, quan la guerra contra l'Iraq ja no admet coartades per a presències militars estrangeres, quan el pla de l'ONU sembla traçat pels assessors més ineptes de la Casa Blanca i quan l'actitud de Washington en relació amb l'estratègia criminal del Govern d'Israel arriba a l'aprovació oberta o implícita d'uns assassinats que la semàntica aliada anomena «execucions extrajudicials». D'altra banda, la determinació del president té un valor afegit no gens negligible: la claredat del missatge que vol enviar a tot el món sobre el canvi de rumb que els espanyols exigien a la classe dirigent i que ell ha assumit, conscient que constitueix un dels motors que l'han impulsat cap a la victòria electoral. Amb la finalitat de contemporitzar a l'espera del resultat dels comicis estadounidencs, el president Rodríguez Zapatero s'hauria pogut emparar en sofismes més o manco aparents per evitar que tornin agres les relacions amb l'Administració Bush. Però s'ha estimat més ser lleial a la seva proclamada voluntat de sintonitzar amb la sensibilitat ciutadana. Ha volgut evitar qualsevol equívoc i tornar al mot «patriotisme» el seu significat més esperançador, fent que es retrobi amb el de «justícia». Els qui fins ara reclamaven l'exclusivitat del patriotisme per situar la pàtria lluny del sentiment ciutadà i per posar-la al servei dels interessos que Bush defensa, ara tindran l'oportunitat de demostrar si eren titelles de José María Aznar o si coincidien plenament amb una política internacional servil i destructora. La primera lliçó del president tindrà, sense cap dubte, molts d'efectes col·laterals.