cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
33°

Bona sort

Ja sé que el principi és tòpic, però començo aquesta article al mateix temps que J.L.R. Zapatero emprèn al Congrés -amb una tirallonga de promeses- la darrera etapa d'un camí que el durà, en poques hores, a ser primer ministre. Hi parla d'una societat «tolerant, laica, culta i desenvolupada», promesa que és alhora un mínim i un màxim i un senyal inequívoc que no ho som, ara com ara. També hi promet el suport a la reforma dels Estatuts d'Autonomia, si respecten la Constitució i apleguen un ampli suport dels respectius parlaments, condicions que es posaran a prova ben aviat des de Catalunya. L'Estatut de Catalunya -que amb el basc és el germen de tots els altres règims autonòmics i d'una minsa i malcontenta realitat autonòmica, que gairebé tothom critica des de diferents plantejaments- serà reanimat al llarg de la legislatura, o en provocarà una crisi insuperable. (S'escolten els primers aplaudiments al discurs, en anunciar ZP la imminent suspensió de la llei de qualitat i de la llei d'universitats del PP). Amb independència dels tràmits polítics i jurídics, seria més important i esclaridor incloure, en les reformes constitucionals que Zapatero hi ha anunciat, un petit afegit que digués més o menys: «La unitat de la pàtria no és un concepte teològic». Això no afegiria cap energia als ànims independentistes i autonomistes -que ja ho presumeixen-, i tanmateix escamparia, tot i que no és segur, la convicció que qualsevol demanda de reforma dels estatuts suposa un atac a una idea indiscutible i dogmàtica fins al moll de l'os. (Més aplaudiments, segurament d'origen catalanoaragonès, quan ZP qüestiona la vigent política de l'aigua). Aquesta pedagogia gratuïta, que també hauria de ser una missió del sistema legal, reflectiria igualment (atenció: ZP parla de «las lenguas de España», i alguns murmuris, fàcils d'identificar, acullen una referència a «el genio y el talento de nuestros cineastas») la trajectòria d'aquesta qüestió, que sempre serà interminable, i val més acceptar-ho. Un petit exercici de memòria, sense que calgui recórrer al testimoni de les hemeroteques, palesa que aquesta trajectòria ha anat fugint dels sentimentalismes i acostant-se a emplaçaments pràctics, segons un guió que ha donat extraordinaris rèdits electorals i publicitaris a Esquerra Republicana, tot convertint-la en la quarta força del Congrés: el sistema autonòmic -en seria el compendi- ens farà servei si soluciona els nostres problemes i les nostres aspiracions, i serà posat en qüestió quan ens demanem si ens interessa o no mantenir-nos en l'empar d'aquell concepte d'unitat que alguns creuen teològic. Aquest plantejament, estrictament funcionalista en la mesura que fuig per motius pràctics de les valoracions ideològiques, sense oblidar-les ni trair-les, no ens hauria de confondre: la política és sempre, i sovint en primer lloc, un envit d'interessos, on la proporció de sentiments i ideologia minva molt ràpidament en favor d'allò material, econòmic i tangible, i els qui ho amaguen ho fan sempre per defensar aquest segon ingredient. Solem adjudicar ideologia i interessos en graduacions diferents a la dreta i l'esquerra, però és prou clar que els interessos pesen de cada dia més en totes les freqüències polítiques. La connexió d'aquest recordatori amb aquella qüestió autonòmica és interessant: tot plegat, l'esforç per aconseguir un nou Estatut català és inicialment ideològic, i molt més sentimental que pràctic. Ampliar el catàleg de competències, decidir l'ordenació del territori o controlar el fisc propi, o fins i tot atènyer la completa igualtat del català amb l'única llengua constitucionalment obligatòria, són objectius que no poden entendre's ni proposar-se sense un ànim profund i antic, allunyat de la inevitable mercantilització de la política, un ànim sentimental, si voleu, per què no. Ni la majoria d'esquerra i progressista que governa la Generalitat ni les multiformes i diverses majories que aniran reclamant, rere els vents català i basc, la millora dels respectius estatuts, no ho fan exclusivament ni primordialment, des del pragmatisme, ni des de l'avantatge organitzatiu o estructural que n'obtindran.

No haurem d'esperar gaire per confirmar l'encert d'aquestes anàlisis de saló, diguem-ne, però carregades de convicció. Els capricis del sistema electoral permetran just d'aquí a dos mesos a tots els ciutadans de l'estat optar per una altra posició molt més ideològica que pragmàtica, però que també amaga força interessos, com sempre, votant un partit que, a més de ser català, proposa l'opció de la racionalitat inigualable de la República. L'únic partit, gairebé, comptant amb la comoditat monàrquica en que viuen des de fa trenta anys els socialistes i la petitesa d'Esquerra Unida. Acabo. J.L.R. Zapatero, ZP per als iniciats i els devots, continua prometent. Bona sort.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.