En un llibre magnífic (El mundo alemán de Einstein, editorial Paidós), l'historiador Fritz Stern recull una sèrie d'assaigs en els quals se serveix d'un grup de científics de gran rellevància per il·luminar una etapa crucial de la vida alemanya i europea, des de primeries del XX fins a l'eclosió del nazisme. Stern conta, en un dels assaigs, que el filòsof Raymond Aron li confessà la seva creença que el segle XX hauria pogut ser el segle d'Alemanya. I ho va ser, però només fins que en el geni alemany va pesar brutalment el component demoníac que sempre conté el mateix concepte de «geni» en la llengua alemanya. En l'assaig que titula «Patrias perdidas: la reconciliación germano-polaca» es deté de manera molt emotiva en la pèrdua de la pàtria i en les seves causes. La guerra, naturalment, amb la seva collita de deportacions, de moviments de fronteres, d'exilis, etc., esdevé una màquina infernal de causes de la pèrdua de la pàtria. La pàtria, diu Stern, significa seguretat; forma el sentit inconscient del jo que posseeix una persona o, «com ho expressa el discurs més modern, forma la identitat d'una persona». Assenyala amargament que la pàtria implica uns valors que només sentim com a familiars quan els hem perdut irremeiablement. I per això no és menester ser físicament expulsats del territori en el qual hem bastit la memòria. Una gran tempesta va arrabassar uns arbres centenaris d'una comarca anglesa, i aquesta desgràcia va tenir, en una part de la població, conseqüències psicològiques assimilables a alguna forma de pèrdua de la pàtria. Els canvis socials, laborals, culturals (fins i tot paisatgístics) massa accelerats poden igualment tenir uns efectes molt semblants en les persones que s'hi veuen implicades, sobretot en les que tenen gens o molt poca capacitat de decisió en les maneres noves en què es manifesta la vida. En molts de mallorquins ja granats, hi haureu detectat una enyorança atònita del passat, sovint expressada en termes fàcilment rebatibles -qui pot enyorar globalment un temps en què l'emigració era una necessitat disfressada de somni i d'aventura? I, no obstant, en aquest enyor hi ha un component no gens banal, el sentiment d'haver estat desposseïts traumàticament d'un temps i d'un país que conformaven una dèbil, però certa, identitat. Molts dels nostres conciutadans se senten d'alguna manera desterrats, perquè, tot i que no hagin perdut territori -«hom pot veure's desposseït de la pàtria, encara que físicament hi sigui»- i hagin guanyat mitjans més rendibles de procurar-se sustent, «la pèrdua humana i psíquica fa molt més mal».