La d'Anny és una de les històries que més m'han corprès a la meua vida. Anny va néixer a Jarabacoa (República Dominicana) fa vint anys i als tretze es va traslladar a Madrid amb la seva mare i els seus germans i des de fa nou mesos és la parella de Siobhán (Joana, en gaèlic), una excel·lent amiga que vaig conèixer a Dublín fa catorze anys i que en fa tretze que viu a Madrid, i les dues passen ara uns dies de vacances a casa, a Barcelona. Anny estudia massatge i maquillatge de cinema i cada matí, cap a les 20.30 hores, agafa el tren a l'estació del barri madrileny de Santa Eugenia per anar a classe. L'11 de març, però, era a l'estació cinquanta-cinc minuts abans de l'hora habitual. Aquell dia, com cada dia, va passar pel túnel de vianants que connecta les dues andanes per baix de les vies del tren de rodalies; en aquesta ocasió, una senyora de mitjana edat caminava al seu costat i quan enfilaven les escales per agafar el tren 21713 procedent d'Alcalá de Henares la dona va accelerar el pas i Anny la va perdre de vista. Alguns esgraons més amunt, Anny va veure com el tren partia i va afluixar el pas. Eren les 07.42 hores quan el seu cos va notar l'ona expansiva d'una forta explosió; encara no havia arribat a l'andana. La bomba va esclatar a cent metres d'on era ella i en arribar dalt va reconèixer el cos rebentat de la dona que havia accelerat el pas enmig d'un infern de cossos esfrimolats. Aleshores es va desmaiar. Anny és sorda-muda des dels dos anys a causa d'una mala medicació i aquesta minusvalidesa li va impedir de sentir que aquell tren s'acostava i de córrer per intentar agafar-lo. Siobhán ens tradueix les terrífiques paraules que dibuixen en l'aire les petites mans d'Anny, un dels éssers més adorables que he conegut.