algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
30°

Per mi no ho facis

Aquesta pel·lícula sobre la passió de Crist, de la qual es parla tant, servidor no l'he vista i supòs que no la veuré, entre altres raons perquè no pas gust de veure patir ningú, i més si és innocent i ofereix la vida per una bona causa. Per televisió, un monsenyor animava la població a veure-la, perquè és hora, creu, que la gent recuperi la noció de pecat i la consciència de culpa revivint aquell episodi. Joan Pau II, igual que els grups catòlics fonamentalistes, ha aprovat el que, per les imatges difoses per les televisions, sembla un exercici de sadisme barroer i una manifestació desvergonyida d'antijudaisme, element indispensable en la versió que, de nin i d'adolescent, em transmeteren d'aquells fets luctuosos els sacerdots que volien salvar la meva ànima. No crec que la condemna dels jueus per la mort del jueu Jesús sigui en la pel·lícula tan explícita com ho era en els sermons i exercicis espirituals en el seminari seràfic de la Porciúncula, a càrrec de franciscans de la TOR que ara expliquen aquests i altres excessos racistes amb un argument cronologista, «eren altres temps». Per a ells va escriure Jules Renard que hi ha subjectes que s'excusen amb la mateixa facilitat amb què algú treu l'espasa del cos de l'adversari al qual l'havia clavada. El sadisme amb què aquells sacerdots narraven els fets s'expressava amb la minuciositat del relat, només comparable amb el detallisme morbós amb què volien saber com s'havia desenvolupat el més innocent pecat de la carn. En fi, el monsenyor que aconsella veure la pel·lícula m'ha fet pensar en Elias Canetti, nascut en una família sefardita establida a Ruse, Bulgària, a la riba del Danubi, que els comunicava amb la mar Negra, cap a l'est, i amb «Europa» (Viena), cap a l'oest. Conta en el segon volum (La torxa a l'orella, Proa) de les seves memòries que durant la seva estada a Frankfurt -devia tenir 17 o 18 anys i ja no era creient- un amic li proposava cada dia que es convertís al catolicisme; l'animava amablement: «Intenta-ho, tu també pots creure. Només cal que ho vulguis. És molt senzill. Crist també va morir per tu». Però era aquesta inclusió forçosa en els redimits per la mort de Crist la causa que, definitivament, Canetti refusàs la fe: «...Que algú hagués mort per mi m'hauria carregat amb els sentiments de culpa més terribles, com si jo fos el beneficiari d'un crim».

En un moment o l'altre de les nostres vides, molts ens hem sentit incòmodes amb la responsabilitat -i amb els beneficis- d'uns fets que varen ocórrer molt abans de néixer nosaltres. No hem demanat a ningú que es deixi torturar i matar per salvar-nos. Jo no ho demanaria a ningú, això, ni ho acceptaria. Un conegut meu, cristià, també comparteix aquest punt de vista, i diu que en adreçar-se a Jesucrist procura desdramatitzar aquests lamentables incidents. I resa: «Jesús meu, per mi no ho facis. Considera't dispensat de beure un calze tan amarg. Tanmateix, ja veus per què ha servit...».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.