A la novel·la de Thornton Wilder, Els idus de març (1948), llegim: -«Només els nens, els oradors polítics i els poetes parlen del futur com d'una cosa que es pot conèixer; afortunadament per a nosaltres, del futur no en sabem res». Dimecres dia 10 de març, un dia abans de la massacre de Madrid, les enquestes donaven cinc punts de diferència entre el PSOE i el PP a favor d'aquest. Diumenge a vespre, unes hores abans que el calendari marcàs l'entrada als idus de març, la sort havia girat a Aznar l'esquena.
Igual li va succeir, salvant totes les distàncies, a Cèsar, que pel febrer havia estat investit com a dictator perpetuus i el 15 del mes següent era assassinat a la Cúria. Eren els idus de març de l'any 44 abans de Crist. Les ganivetades de Marc Brutus, de Cató i d'altres van fer la feina. Al segle XXI, en canvi, les tècniques són més sofisticades. Hom coneixia els efectes dels mitjans sobre la nostra «democràcia d'opinió», però després dels atemptats d'Atocha caldrà fer més cas als sociòlegs que parlen de la «democràcia de l'emoció». Sense voler dir que la pluja de vots a les urnes (onze milions de vots al PSOE, un milió dos-cents setanta mil a IU, un milió més a formacions d'esquerra nacionalista i un milió set-cents mil més a altres formacions nacionalistes i regionalistes, que superen en més de cinc milions els 9.630.000 vots recollits pel PP) s'expliqui només per la commoció dels atemptats i les manipulacions informatives dels mitjans públics i les altres terminals mediàtiques progovernamentals. Per suposat que les anàlisis sociològiques d'aquestes eleccions són molt més complexes.
Les possibilitats del govern monocolor del PSOE per donar satisfacció a les múltiples i diverses promeses electorals esdevenen més problemàtiques a mesura que es van concretant els perfils del nou govern de R.Z. Es sap, per exemple, que Pedro Solbes -que és Pedro, malgrat que valencià- ha posat com a condició per ser vicepresident i dirigir l'àrea econòmica que el president li atorgui llibertat plena d'actuar sense cenyir-se al programa amb què el PSOE va anar a les eleccions. I segons conten alguns periodistes, R.Z. li ho ha acceptat. Després vindran altres coses en relació al model d'Estat; a les reformes dels Estatuts; a un sistema de finançament més just per a les Comunitats Autònomes més maltractades; al català a Europa i a la Unesco; al model cultural plurinacional; als descomptes en els vols de les Balears i al REB; a la retirada de les tropes espanyoles d'Iraq; a les federacions nacionals (quin merder que hi ha armat amb el reconeixement internacional de la Federació Catalana d'hoquei sobre patins!); amb l'ensenyança de la religió i l'aplicació de la LOCE, etc.
Qui no ha votat el PSOE i manté memòria de les dècades felipistes, tanmateix, confia que s'acabaran les bravejades del Govern, a què tan acostumats ens tenien els populars, i espera que Rodríguez Zapatero implantarà un estil de governar més humil i proper als ciutadans. Així ho ha repetit abans i després de les eleccions, i així me'l vull creure.
I quin favor que farien tots -i en dir tots, incloem Rajoy, que està en condicions de redreçar la mala imatge que Aznar li deixa en herència-...; que bé que farien tots si eradicaven el primitivisme que regna actualment en la vida social i política espanyola! Ens farien el gran favor d'acabar amb el descrèdit de la paraula com a instrument essencial de cultura.
Al meu poble, sense anar més enfora (és un exemple, però tenc ànsia que això no sigui un mal general), l'oposició considera que l'alcalde no fa d'alcalde, sinó que el pes de l'ajuntament el duu el regidor titular de Cultura i d'Urbanisme. Aquest contesta que el principal grup de l'oposició té serioses discrepàncies entre si i que tard o d'hora provocaran la seua ruptura. El portaveu d'aquest grup contesta que qui ha dit allò és un calamar que només fa que esquitxar tinta. Aquest replica i diu que més s'estima ser calamar menorquí que aluja madrilenya. I hala envant, tira peixet!, de declaració en declaració a la premsa, costa per avall en els despropòsits.
Des de la ingenuïtat de creure que tot és millorable, per què no hem de pretendre que les paraules signifiquin el que signifiquen i prou, i que els insults no encobresquin la falta d'idees? Que ningú no pugui tapar amb exabruptes les idees que van contra el benestar general. Que l'engany polític es consideri terrorisme moral i que, per tant, sigui castigat.
I no obstant tot això, el pitjor del mal estil polític no són els insults, pitjor és l'engany, la fe en la mentida (també la que es disfressa de mitges veritats) com a forma de sortir del pas. La democràcia pressuposa unes bases de veritat compartida, no de mentides imposades pel poder i els poderosos. És aquí on adquireixen plena legitimació els mitjans de comunicació i els seus professionals, que fan possible la societat oberta.
Està escrit: «la veritat vos farà lliures». Però el sociòleg S. Cardús (Ben educats. Una defensa útil de les convencions, el civisme i l'autoritat, 2003) no recorre a l'evangèlica dita per assegurar que «no hi ha res més revolucionari que el respecte a les formes útils». Valorem, doncs, la formalitat en l'ús del llenguatge parlat i escrit i abandonem la grolleria que ens adotzena.
