Segurament la gràcia de don Alonso Quijano, com a personatge de ficció, -i que em perdonin els respectables erudits per la boutade, que així en francès queda millor que no collonada- rau en el fet que els lectors sabem que allò que fa, aquelles animalades que no toquen Mallorca, les executa convençut que són talment com ell, dins el seu desvarieig perpetu, les concep. Segurament si intuíssim que n'Alonso Quijano envest els molins de vents per fer gràcia, i només per fer gràcia ell diu i pensa que són gegants, llavors segurament no ens en faria ni mica, ans, qui sap, si ens faria pena i tot. Com aquells éssers curiosos drapaires itinerants elevats a la categoria de mites de la claveguera pública, material de desguàs d'una societat acomodada, que per afirmar-se desenvolupen una estranya habilitat com menjar animals vius, o rosegar vidres o qualsevol altra bufonada inserible de ple dins el ram de l'escatologia. Aquesta gent, deliri momentani de capbuits, a la resta dels mortals més aviat ens fa pena.
Ara bé quan accions quixotesques emanen de personatges que tenen responsabilitats públiques la cosa ni fa gràcia, ni ens mou a la pena sinó alguna altra cosa amb ressonàncies més greus que deix al lliure albir del lector perquè les pugui qualificar. Sobretot quan la frontera entre la bucòlica quixotada i la perversitat maquiavèlica és tan difusa que hom no sap ben bé si la transició d'una a l'altra és meditada, és fruit de l'atzar, és malèvola o, simplement, com un encefalograma pla, és inexistent, no n'hi ha, i per aquesta raó aquesta persona ocupa el càrrec que ocupa. Perquè així pot anar pel món fent «paperillos» i fent tala, sense donar a conèixer quan fa una cosa o quan fa l'altra. Són les conseqüències de la ingravidesa.
Arribats en aquest punt i per defugir del caos absolut en què es pot convertir aquest article, convendria que exemplificàs el que dic i, com a mínim, deixar-ho en un caos relatiu. Quan una directora general d'educació va en tasques de representació institucional a un país de la civilitzada Europa, queda del tot com un quixotisme el fet de voler deixar constància explícita, com si fos un mèrit més seu o una gràcia, que el seu germà és un versat practicant de les arts tauromàtiques, més especialment en el camp del «rejoneo», o, en aquesta mateixa ambaixada, es posa a contestar al mòbil en ple discurs institucional. Socràticament, la bella dama no va pecar. Qui no està avesat a anar a missa al portal s'agenolla. Ara bé, quan aquesta mateixa senyora, hom no sap si per iniciativa pròpia o bé perquè algú li ha fet fer, o bé per una mena de síndrome d'Estocolm de voler ser més papista que el Papa, vol censurar una revista escolar perquè en el seu editorial es fa una crítica, racional i racionalista, que la subscriuria a nivell individual gent del mateix PP, a la política lingüística del PP; en aquest cas ja no ho podem considerar una quixotada, ni exculpar socràticament la dama, ni demanar-li per a ella indulgències plenàries. És una cosa que no té nom. Una mena de porcada, un insult a la racionalitat. Un donar fum a les essències de la docència, que han de fomentar l'esperit crític i la diversitat de parers. I a més a més un mostrar els peus de la manera més innocent i innecessària i més gratuïta. Junts anam a més, deia l'eslògan electoral del PP. I no hi ha dubte que hi van a més. Es veu, potser ara després dels resultats del 14 de març mudaran de cantet, que tots han après la lliçó de n'Aznar i rere cada taula de responsabilitat no hi ha un gestor, sinó també un Urdaci potencial que censura tot allò que pugui ser una crítica al seu particular règim.
No sé si s'ho han cregut que amb la majoria absoluta del maig passat poden fer i desfer tot allò que volen, que no hi ha límits i que dins la seva parcel·la, que es pensen que abraça tots els àmbits, poden estendre-hi el pensament únic. En aquest sentit, hi ha un rumor, no sé si passa d'aquí, que els correus electrònics que facilita la Conselleria d'Educació als docents estan també «controlats» i que hi ha un llibre d'estil no escrit que diu que en les sessions formatives del professorat no és permès d'abocar cap crítica a la política educativa del PP. Potser, dins aquesta escalada de despropòsits s'inventin una carrera docent per punts a la inversa. És a dir, que per cada crítica emesa et vagin atorgant un punt, o dos, si és molt greu, i quan arribin als límits establerts et descomptin alguna cosa del sou. Amb la majoria que tenen al Parlament ho poden fer. Tot és proposar-s'ho.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.