La ruralia ha donat algunes personalitats que han imprimit caràcter al lloc i el temps que els ha tocat viure. És el cas de la santanyinera Madò Palles, glosadora popular que, amb composicions d'un humor càustic, deixà fixada per a la posteritat la seva percepció de moments històrics transcendents. Era republicana de soca-rel i les seves paraules no ho amagaven gens. No sabia llegir ni escriure, però obligà el seu fill a assistir amb profit a l'escola de Sebastià Tomàs, el mestre «Maicalles», avi matern de l'apotecari, escriptor i mentor de la generació dels 50 Bernat Vidal i Tomàs. Quan a les eleccions de febrer de 1936 varen guanyar les esquerres, Madò Palles es despenjà amb la següent glosa, que a mi em sembla genial:
«Sa moixeta ha fet moixons
i else m'ha fet tots feixistes,
i quan han obert ets ulls,
tots han estat comunistes».
-Definitiu, el deixeble. D'això no hi ha dubte.
El mateix Blai Bonet, el gran poeta de Santanyí, d'orella atenta i ull penetrant, no s'està d'aprofitar aquests versos, incorporant-los a la seva manera (i sense pagar tribut de procedència, encara que els posa entre cometes), en el poema Escola Graduada, del llibre Els fets (1974). La Graduada de Santanyí s'inaugurà devers el 1926 i fou la primera escola de Blai Bonet. Les seves paraules diuen «La Sabatera cantava al capdecantó»:
«Sa moixa m'ha fet moixons
vestits de seminaristes.
Quan han obert els ullons
han estat tots comunistes».
Na Fiona Campbell, degudament informada per mumare, em diu que en sap la prima, de la glosadora de Santanyí, i em recorda l'anècdota de quan se li renegà la cabra que tenia foravila, en una casetona.
-Ella, Madò Palla, es veu que s'encabronà tant com la cabra i començà a maleir en veu alta: i mal això, i mal allò, i (definitiu, si pensam que estàvem en temps de guerra), «mal se perdés sa bandera d'Espanya!».
-Va estar ben a punt de costar-li cara, l'exclamació que avui no paga ni tan sols multa.
-Segurament, quan guanyaren les forces nacionals de Franco, degué voler agrair als amics que la protegiren que li haguessin salvat la vida, amb aquesta altra, que fa referència al racionament d'aquells anys trists, trencat amb el final de la contesa: «S'oli ja és a Can Dimoni / i a Can Llopis es saïm. / Hem guanyada sa victori' / i no hem de mirar prim».
-És fàcil que sí. Quan la denunciaren per l'assumpte de la bandera, els falangistes volien anar per ella i la defensà el tinent coroneClar. Això fou la seva sort.
-Però dins la postguerra ja hi tornava a esser, a la parada de les cebes. Quan el dictador Francisco Franco imposà els primers canvis d'horari en relació a l'hora solar, com el que ens arriba dissabte que ve, Madò Palla deixà constància del seu punt de vista advers: «Es govern d'avui en dia / està molt desgarriat, / jo mai m'haguera pensat / que a les deu ja fos migdia».
-Clar. Pensava que a una dona tan vella com ella era no li havien d'anar amb canvis d'horari que li dislocaven l'existència.
-El que he trobat, cercant, cercant, és que Madò Palla influí damunt un autor anònim que incidia damunt el mateix tema del canvi d'horari, però amb molta més mala bava. Vet aquí la variable: «En Franco té una camia / que li manquen tres botons, / i li ha passat pes collons / que a les deu sigui migdia».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.