En aquests moments és difícil saber amb exactitud qui denuncia a qui i per quins motius, encara que això, ara per ara, no té gaire importància. La justícia, com la lluita pel terrorisme, estan subordinats i manipulats per un Govern Nacional que ha fet de la confrontació la seva principal eina. Durant els darrers anys de socialisme en el poder ens vàrem acostumar a la brutor de la guerra política a través dels mitjans de comunicació -bé, aquí a les Illes, una vegada més, d'això ja en sabien. Filtracions interessades, en el moment precís amb l'objectiu de guanyar unes eleccions -és a dir, controlar el poder econòmic- van fer que formacions polítiques, ara enfrontadíssimes, es donassin la mà i qualque cosa més.
Supòs que les formes no s'arriben a perdre mai i quan qualcú ha estat capaç de sortir airós després de ficar-nos en una guerra il·legal i immoral; mentir amb total impunitat al Parlament de la Nació; enviar soldats i espies a la reconstrucció d'un país que nosaltres hem ajudat a destruir sota el comandament dels deixebles de Bush i no donar cap explicació sobre les seves morts i la seva feina allà; protagonitzar -per omissió o absoluta irresponsabilitat, tant és- un dels pitjors desastres ecològics; subvencionar fundacions dedicades a enlairar la figura de Francisco Franco; monopolitzar conceptes com Terrorisme, Democràcia, Espanya; criminalitzar els altres nacionalismes i tot el que pugui sortir del pensament únic... es pensa, lògicament, que quasi quasi és Déu. De la mitologia clàssica i de la nostra història contemporània hem après que les urnes acaben per convertir el polític en un ésser vanitós. Supòs que el nostre quasi Déu i quasi ex-President del Govern va pensar que acabar amb el Tripartit era una qüestió relativament fàcil -amb una mica de sort podia passar com a les Illes, que fos el propi Pacte qui se suïcidàs políticament- ja que en cap moment li degué passar pel cap acceptar el joc democràtic, això, sens dubte, és pels perdedors.
Per acabar-ho de cuinar tot va comptar amb una bona matèria prima: la vanitat i la ingenuïtat -curtor també ens serviria- d'un Conseller en Cap que es va creure allò de «pecat amagat mig perdonat». La maquinària del Partit Popular es va posar en marxa i via Butlletí Oficial de Moncloa, també denominat ABC, va començar el trist i mesquí espectacle d'enfrontament i criminalització de tot allò que miri cap a una altra direcció. L'esclat es va fer coincidir amb l'altre show mediàtic i partidista de l'homenatge a les Víctimes del Terrorisme. A partir d'aquell moment l'estratègia era la de sempre i, per tant, l'èxit, en principi, assegurat.
Però la cosa no sortí com estava previst i és que qualque assessor de Moncloa no degué anar a classe a la Facultat quan explicaren allò dels matisos i singularitats dels actors polítics. Perquè no és el mateix disparar l'artilleria més feixuga a una classe política amb una disposició natural a l'agenollament -si vius a les Illes no calen més exemples- que als Polítics Catalans -es mereixen majúscules. Mentre aquí la solució a la desgràcia de la nostra classe política continua passant per Madrid, Catalunya ens demostrà, hora rere hora de la crisi, com es prenen decisions en un Govern.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.