Com en el trenta-quatre

És cert que Carod, en transcendir que s'ha reunit amb la cúpula d'ETA, acaba de lliurar en safata la majoria absoluta al Partit Popular? Home, no. Ja sabem que els conservadors són especialistes a pegar-se cops pel pit, de manera que en sabran treure profit d'aquest affaire. Això, però, no ens ha de fer dir allò que no és cert. La majoria, fregant l'absoluta, ja la tenia el Pepé en el sarró abans que Carod es reunís amb els etarres. I la tenia perquè la hi havia donat Zapatero. Parlem clar i català: en el moment de convocar-se les eleccions, sabíem que l'única manera que tenia Zapatero d'entrar a Moncloa, era per la porta de la cuina i com a ajudant del mosso del súper que porta la comanda de la compra. Carod, per tant, no li ha llevat ni un vot al líder socialista. A tot estirar li ha indicat el camí que havia d'haver recorregut ell, ja fa molts de mesos, en cas de pretendre que l'oposició (a nivell d'Estat) servís per qualque cosa més que per anar a remolc de la política demagògica i intoxicadora del govern populista. Quina hipocresia és aquesta de criminalitzar Carod? Gent d'UCD, del PSOE i del mateix Partit Popular, a més de policies i diplomàtics, parlaren amb ETA amb un objectiu idèntic al del líder d'ERC, que no és altre que el d'establir vies de diàleg que puguin conduir a la pacificació d'Euskadi. Zapatero no ho ha fet, perquè Zapatero no fa res que no sigui deixar-se arrossegar pel falangisme neopatriòtic d'Aznar. Del seu pa en farà sopes, Zapatero. Però quan li véngui el daltabaix electoral, el 14-M, que no acusi Carod d'haver-li llevat ni una sola llesca del plat, perquè en perdre les dents de llet la rateta no li deixarà cap obsequi sota el coixí. I no li'n deixarà per mentider. D'altra banda, Carod no té cap obligació d'arreplegar vots per compte d'altri. Sobretot si Zapatero, amb la demanda del vot útil que va fer tot just començada la cursa electoral -sols governaré si tenc majoria-, va ésser el primer a desmarcar-se dels altres partits d'esquerra. Carod ha comès un error greu, sens dubte, que és el de no tenir en compte que en funció del seu càrrec representa Catalunya, vagi on vagi i parli amb qui parli. I ni Maragall ni el Parlament no en sabien res, de la seva excursió a Perpinyà. Tanmateix, tot i ésser aquesta una desatenció remarcable, no hi ha motiu perquè des de Madrid facin tanta cridòria en nom de l'ètica. Al capdavall, Aznar és un especialista en això de fer la seva sense consultar a ningú. O va demanar permís al Parlament Espanyol per a ficar-nos en l'embolic de l'Iraq? No. I ara...? Tampoc no en va demanar per a reunir-se amb Gaddafi, un dictador cruel i histriònic. I no sols s'hi va reunir, sinó que va tornar de Líbia amb un cavall com aquell que tenia Franco per posar davant els escultors. La visita d'Aznar a Líbia es va justificar tot adduint que el diàleg és el camí més sòlid per a construir la pau. Fet i fet, és el que va pensar Carod quan va decidir parlar amb la gent d'ETA. En canvi, el Partit Popular ha posat el crit en el cel i n'ha exigit el cap, de Carod. I a qui l'ha exigit? Als catalans no, és evident. L'ha exigit a Josete Zapatero, que és aquell que treia el caparrí per darrera Maragall, quan el nou President de la Generalitat saludava des del balcó que dóna a la Plaça de Sant Jaume. Era, aquesta, una imatge premonitòria a la qual tot d'una faré referència. Abans vull recordar que l'aznarisme acostuma treure força rendiment de la cridòria. Alça la veu un qualsevol del Pepé, i immediatament crida el conjunt de la tropa, crida la gent, crida tothom, el Madrid fa un gol, bramen els ases, bruelen els bous, belen les ovelles i escatainen les gallines. I Zapatero s'esglaia. I crida les mateixes consignes que han ordenat cridar els seus rivals. Així s'obren i es tanquen les crisis a Espanya, a voluntat de la Moncloa. Ara Aznar, després d'un dia de cridòria intensa, li ha demanat a Zapatero el cap de Carod, Zapatero l'ha exigit a Maragall -no endebades, des del balcó, ja li feia alçar, al President, els seus bracets de ninot-, i aquest l'hi ha lliurat en el primer correu que sortia cap a Madrid. El resultat de tot plegat té una lectura ben fàcil. Catalunya acaba d'ésser humiliada per Espanya com en el trenta-quatre, i ERC deu començar a pensar que entre els dos camins de pacte que se li obrien davant va triar l'equivocat. Maragall ha supeditat els interessos de la Generalitat als del PSOE, cosa que no hauria fet CIU. I allò que és més greu. Aznar ha posat un peu sobre Catalunya, tot un esdeveniment. Gent com ell no ho havia fet des de l'any trenta-nou.