La meva generació. O una part, només

És com si el ves, a la casa de la Font dels Morers, teníem a la casa aigua corrent -de la font-, damunt una era, rodejats de mates de murta, es veia l'illot del Pantaleu guaitar davant sa Dragonera, una nit de lluna plena d'agost ens esbravàrem de parlar i parlar, de totes les merdes d'aquest món i de tots els desitjos que poblaven els territoris del nostre futur. Un dia vaig sentir la seva moto, érem al casalot de Can Canals -Don Mariano feia ballar un ou damunt el raig del brollador de la clasta, deia que ho havia après per Catalunya-. En Joan venia a dir-me que partia i si li podia deixar alguns doblers. Li havien contat que al nord de l'Afganistan la terra era barata i que les pells de les guineus que es comercialitzaven per allà, li serien un bon finançament. L'escoltava, fuma que te fuma, amb aquesta punta d'irrealitat que t'entra, cremant canastros de verdura a la salamandra de la gran sala. Com d'altres vegades, no sabia si anava de verbes, com quan s'havia tret el carnet de conduir de primera especial per poder manar camions de gran tonatge per travessar tot l'Àfrica, fins al golf de Guinea, havia de carregar de roba de tons fluorescents que bescanviaria amb queixals d'elefant, deia, i es descotorrava de rialles.

Era un bon mariner i la vela, ho puc ben assegurar, no tenia secrets per a ell, son pare l'havia ensenyat bé, «era l'únic que li preocupava de jo», sempre ho comentava, «res pus, ma mare morí massa jove». Amb un filet de cotó penjat al màstil com a únic instrument, sense cap aparellatge tècnic havíem anat i tornat del Carib. Durant una galerna, a la tornada, un servidor s'havia agenollat creient morir, resant el «Señor mío Jesucristo...», en castellà, com el m'havien ensenyat les monges agustines, tan acollonat estava. En Joan al timó, cantava a les totes eMoon shadow de Cat Stevens.

De totes les eixides i tornades, un pic se n'anà de bon de veres. Després d'uns mesos als Pirineus, al mas que en Quique i na Brígida s'havíen comprat -quins altres, aquests, de la cria de cans de bestiar mallorquins, a la London School of Economics, a vendre herbes aromàtiques i mel al mercadet de la plaça del Pi de Barcelona-, en Joan, partí cap a Afganistan, un país on encara hi havia com un rei que comandava, la invasió russa no havia provocat el que passà després, amb l'ascens al poder del Talibanisme i tota la resta.

D'Istanbul demanà més doblers, que li enviàrem a una adreça de la «poste restante» de correus, convençuts que tornaria enrere. A Turquia s'havia topat amb en Julià i la «Pastora» -un havia abandonat el seu institut i l'altra la fleca de la seva família a Gràcia i un primer homo enlluernat peTraité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations de Raoul Vaneigen-, havien acabat vivint a ca nostra -ella en un llit calent i ell a una cama-turca dins el rebost-, en una època on una tropa de brasileiros, dormien a l'entrada que era molt gran, i en Llorenç, que feia de soldat, recitava versos obsessionat per J.V. Foix. Descrigueren en Joan, com sempre, amb amics i rient, als barris del port de l'antiga Constantinoble, bevent i fumant i sense un puta duro.

Segons sabérem, molt més tard, davant l'American Express, agafà un bus ple de xusma i hippies, comandat per un holandès que havia estat mecànic i que feia la ruta Amsterdam-Nova Delhi. Ell arribà a comprar un parell o tres de quarterades al Nord de Kabul. En Toni C. el seguí, poc després, i pensam que encara hi deu esser, si és viu. En Joan no hi durà gaire, perquè ens assabentàrem de la seva arribada a l'Índia a través de les informacions que ens donaren uns familiars de l'ambaixador Nadal, que era mallorquí. Sabérem que l'hagueren d'anar a cercar a una espècie d'ermita per dins la regió de Caixmir, terra de sikhs, aquells de turbant disforjo damunt el cap.

A la fi quedà enrocat a Goa i enrollat. Al principi enviava material de tota casta, fins i tot roba i espècies i perfums -encara odii el patxulí i tota la vida serà així- a uns amics de Barcelona. Després el seu rastre s'anà esvaint i esvaint. Fins que avui, en Manel, que ara, després de passar per formador a seminaris de marxisme, és «trainer» de PNL i endevinador professional, després d'haver trepitjat els antres més cars d'Europa i les presons més xereques de la península Ibèrica, em diu que en Joan C. és mort. Pobret. Abans de morir digué dues coses. Una: que som d'enfora! I l'altra: vatuadell me mor! El me vaig imaginar, no és molt original, em sap greu, com n'Orson Welles a Citizen Kane, el seu darrer mot, Rosebud, que li serveix d'hermenèutica per interpretar la vida i les carències sentimentals del personatge. No puc, ni en sé. Que som d'enfora! D'on? De Mallorca? Vatuadell me mor! Fa mal fer-li una lectura a l'inrevés a la vida d'en Joan. La seva companya, una tailandesa, filla d'un músic que es passejà per Europa amb un cert èxit simfònic i que arribà a aprendre un poc de català, ho contà a un germà seu, ara empresari turístic de l'oferta complementària -abans es passejava amb un Ducati 350- que anà a cercar... res. No res quedà d'ell. Una ventada, l'endemà que l'haguessin cremat, espargí les seves cendres per damunt una platja de Goa, bruta m'imagín i plena de buines d'aquelles vaques sagrades. Vatuadell me mor! Tan enfora!