Postman a Fry's Electronics

Com a les grans superfícies de per aquí, un dels inconvenients de comprar a Fry's és el llarg temps d'espera a les caixes per poder pagar. En una de les meves primeres incursions, mentre esperava a la cua, vaig veure entre els llibres que hi havia a l'expositor un que tenia un títol ben curiós, especialment per les característiques de l'activitat principal del lloc. El títol era «Technopoly. The Surrender of Culture to Technology». I just en aquest lloc -i de forma ben paradoxal- vaig descobrir Neil Postman, l'autor d'aquest llibre i d'altres com «Divertir-nos fins a morir» o «La fi de l'educació». Postman ha estat el referent d'aquells que defensen a ultrança posicions luddistes o neo-luddistes, és a dir, els que s'oposaren amb força al maquinisme per les seves conseqüències socials. Fet i fet, aquesta ha estat des de sempre una utilització esbiaixada de les idees de Postman, entre les quals cal destacar la que fa referència a la relació entre els mecanismes de poder i la tecnologia. En aquest sentit, deia a «Technopolis» que «els que controlen el funcionament d'una tecnologia concreta acumulen poder i formen inevitablement una mena de conspiració contra els que no tenen els coneixements especialitzats que la tecnologia fa disponibles». Tanmateix hi ha dues reaccions possibles per contrarestar aquests efectes perversos de la tecnologia, una és la dels luddistes, és a dir, anar contra la tecnologia i destruir-la, i l'altra és eliminar els privilegis d'aquestes noves castes com és fer accessible de forma generalitzada el nou saber especialitzat, una opció força més civilitzada i interessant, que és la que va moure els creadors dels ordinadors personals i de la qual Postman no en renega. Per això mateix, perquè és possible trobar-hi aquests aspectes positius, les obres de Postman m'han estat freqüent font d'inspiració i l'he esmentat moltíssimes vegades. Però les obsessions de Postman no es limiten al món de la tecnocràcia ja que, tot sovint, fa incursions en el món educatiu. En aquest sentit no deixa de ser ben actual, tot just ara que acabam de saber els nombres que indiquen que els al·lots estan més temps davant la televisió que a l'escola, l'avís que ja fa estona que va fer sobre el que ell anomena «el problema de l'excés d'informació» i de la paradoxa que suposa que l'escola encara actuï com si la seva principal funció fos pal·liar la manca d'informació en una societat on aquesta informació era escassa. Diu que l'escola ha de deixar de fer aquesta feina inútil de proporcionar informació i ha d'encarar la seva nova funció en una societat fastiguejada per informació sobreabundant i sobre la qual hom no sap què fer. Dit altrament, estaria bé que els responsables de qualsevol sistema educatiu, un cop conegudes les detestables xifres sobre la televisió que veuen els nostres al·lots, per comptes de no fer-hi res -una opció que no és la pitjor de totes- fessin un esforç per llegir i, sobretot, entendre les obres de Postman. Així decartarien d'entrada pensar en bestieses com augmentar el nombre d'hores que els infants es passen a l'escola, en el que seria una frenètica carrera inexorablement destinada a ser perduda.

En Jordi Solé i Camardons m'ha recordat en un correu electrònic, l'evident influència que sobre els meus escrits exerceixen les idees d'aquest autor. Ensems que em deia que Postman va morir el passat mes d'octubre als 72 anys. No m'hauria d'haver passat per alt.

P.S.: Hi ha una traducció catalana, introbable, «Tecnópolis. La rendició de la cultura a la tecnologia» del llibre de Postman, feta per Llibres de l'Índex l'any 1994. Les versions en català de les altres obres esmentades són més bones de trobar.