Tenc la impressió que hi ha una tal coincidència entre el discurs dels textos seleccionats i traduïts per Ponç Pons i la seva pròpia sensibilitat poètica que, per un moment, m'he demanat si la poetessa portuguesa traduïda no seria una invenció llampant i ajustadíssima del propi traductor (que, en aquest cas, per descomptat, seria alguna cosa més). De vegades, poden passar aquestes coses, sobretot quan, sorprenentment, resulta que una autora tan important no figura en l'Enciclopèdia Britànica (edició de 1997) i quan se dóna la circumstància empipadora de no poder consultar les pàgines innombrables d'internet, per una saturació kafkiana dels serveis d'almenys dos dels proveedors d'accés a la xarxa per antonomàsia, saturació que ja dura deu dies (!). Em referesc a Sophia de Mello Breyner Andresen (Antologia poètica), que acaba de ser curosament editada per Lleonard Muntaner, una antologia de la qual cal, de totes totes, acusar recepció.
Cal dir tot d'una que la personalitat de Sophia de Mello Breyner Andresen té, de per si, alguna cosa d'inventat i d'inversemblant, pel seu rigor i la seva rotunditat o completesa, i també per la qualitat i la coherència de la seva obra. Si aquesta autora és filla d'una família aristocràtica d'ascendència danesa i austríaca, la seva obra també podem dir que ho és, aristocràtica, per la seva contenció i el seu extraordinari domini formal, que la distancia tant de la pluralitat dels discursos dels heterònims de Pessoa com de la tendència barroquitzant de bona part de la poesia portuguesa del segle XX.
En el seu interessantíssim pròleg, Ponç Pons ha recollit una sèrie de manifestacions de Sophia de Mello Breyner Andresen, les quals resulten colpidores per la claredat de plantejaments que mostren. A mi m'ha impactat especialment un comentari que fa sobre l'oralitat dels seus textos: «Vaig tenir la sort de començar per la tradició oral, la sort de conèixer el poema abans que la literatura». Però també altres com: «El vertader artista no inventa res, veu». «El que és poètic és també religiós». «La poesia no ha dit mai a ningú que tengui paciència». «Sabem que la política no és una cosa i la poesia una altra. [...] I quan la paraula de la poesia no coincideix amb la política és la política que ha de ser corregida».
Perquè, curiosament, aquesta aristòcrata, després del 25 d'abril de 1974, també ha estat diputada del Partit Socialista. I, abans de la revolució dels clavells, ja havia escrit un poema contra Salazar que es titula El vell voltor i que no puc resistir-me a transcriure: «El vell voltor és savi i allisa les seves plomes / La podridura li agrada i els seus discursos / Tenen el do de tornar les ànimes més petites». Val a dir que, malgrat el seu aticisme i el seu nietzscheanisme esquerps, el seu discurs és un discurs obert, molt obert, on destaquen gairebé el mateix l'hel·lenisme (A Creta, Ítaca, Cíclades, Ifigènia i Déu pur, Apol·lo musageta, entre altres poemes memorables) que el lusitanisme acendrat (Camôes i la pensió, Lusitània, La conquesta de Gacela, En memòria i Lisboa) o que la seva consciència feminista (Electra, el mateix poema Ifigènia ja esmentat, Assassinat de Simonet Vespucci o Catarina Eufémia) i on el mateix trobam tant un poema que ens recorda Brecht (Retrat d'una princesa desconeguda) com un text que podria titlar-se de surrealista (Sibil·les), que una meditació sobre la mort (Quan) o que una reflexió sobre la deïtat (Senyal de tu). De fet, fins i tot hi podem trobar un retret de l'error garrafal que suposa la separació actual del pensament i del treball físic: «Ulisses rei d'Ítaca fusterejà el seu vaixell / I es vantava també de saber conduir / en un camp dret el solc de l'arada».
I és que Sophia de Mello Breyner Andresen tenia tothora les idees molt clares, també quan parlava de la traducció literària o quan assenyalava: «Hi ha sempre un enrogallament en el poema que és la veu del caos, de l'origen del combat que hi va haver amb la tenebra, amb la imperfecció, amb el desordre en què el poeta es va ofegar i del qual emergeix a través del poema».
Ponç Pons ens ha fet un gran servei en donar-nos a conèixer una veu tan eminent de la poesia portuguesa contemporània, una gran veu que un servidor ha de confessar que desconeixia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.