Bilingüisme i els drets dels pares

El Govern Matas ha tornat a embullar la troca. Segons sembla, per complir la Llei de Normalització Lingüística no s'ha de fomentar i afavorir l'ús de la nostra llengua catalana, sinó introduir els infants en l'ús de l'idioma que decideixin els seus pares. Si es posa atenció a les paraules dels responsables polítics, queda claríssim que la seva preocupació no és normalitzar l'ús del català, sinó l'ús del castellà. Per això les llàgrimes de cocodril pel fet indemostrat que hi hagi alumnes catalanoparlants que tenguin problemes per expressar-se en castellà (quan mai de la vida els mallorquins havien parlat tan bé el castellà, i en bona hora sia!), i en canvi no perden ni paraula sobre els infinits alumnes castellanoparlants que no sols tenen problemes per expressar-se en català, sinó que senzillament no en saben. Ara resulta que el problema és que s'ha de complir l'article 18 de la Llei, que garanteix el dret de triar la llengua per a la primera ensenyança, i volen que siguin els pares qui decideixin quina ha d'esser aquesta llengua. Això és una grollera tergiversació de la voluntat del legislador, que l'any 1986 partia d'un plantejament ben diferent quan va redactar aquest article. I m'haurà d'esser permès que digui que sé de què parl, perquè jo vaig esser un dels ponents de la Llei de Normalització Lingüística. En aquell moment, els redactors de la Llei teníem molt clar que no volíem imposar la primera ensenyança en català als fills de pares castellanoparlants, però, i aquest és el punt clau de la qüestió, partíem de la base òbvia que els fills de pares catalanoparlants també l'havien de rebre en la seva llengua pròpia. El que diu ara el Govern Matas és que els pares, tant si són de parla castellana com si xerren mallorquí, podran decidir en quina llengua s'imparteix la primera ensenyança. Podria succeir, per tant, que molts de pares catalanoparlants decidissin que els seus fills rebin la primera ensenyança en castellà. Ja ha passat de moda aquella estúpida manifestació d'autoodi que feia que moltes famílies parlassin castellà als seus fills «porque hase más fino», però encara hi ha molta gent que, contra tota raó, pensa que estudiant en castellà els seus fills tendran més possibilitats de futur. No entenen que l'únic que aconsegueixen d'aquesta manera és mutilar-los l'esperit, empobrir-los intel·lectualment i accelerar la destrucció del propi poble al qual ells i els seus fills pertanyen. I aquí entra en conflicte el suposat dret dels pares a triar una llengua forana per a la primera ensenyança dels seus fills amb l'obligació de tot poble i de tota societat, i per tant dels seus poders públics, de defensar la pervivència d'aquest mateix poble, i en conseqüència de la seva llengua i cultura. Com és obvi, el dret dels nostres fills a formar-se i créixer plenament conscients de quin és el seu poble, quines són les seves arrels i quina és la seva forma pròpia d'expressar-se té absoluta prioritat sobre aquest «dret» espuri, de fet inexistent, dels seus pares a fer-los uns desarrelats culturals. Si hi ha pares castellanoparlants que volen que els seus fills rebin la primera ensenyança en la seva llengua pròpia, el castellà, ja està bé així, a pesar que això obstaculitzarà la seva integració. Però aquest mateix dret a rebre la primera ensenyança en la seva llengua pròpia, la catalana, el tenen els infants catalanoparlants, els mallorquins de nissaga. I els poders públics tenen l'obligació de garantir-los-ho, al marge de les cabòries dels seus pares.