L'esquerra que tenim

És cert que no ens mereixem la dreta que patim. Però tampoc no ens mereixem patir l'esquerra que tenim. És allò de si no vols tassa, tassa i mitja. Certament no hi ha cap poble que es mereixi tanta dissort. Anem per feina. Sebastià Bennassar, publicava, a DdB, l'endemà dels Ciutat de Palma, la impressió que havien tret de la gala alguns regidors de l'oposició. En concret, Antoni Esteva (EU-Els Verds), Antoni Roig (PSOE) i Pere Muñoz (PSM). Bennassar els va donar l'oportunitat de dir qualque paraula engrescadora, encara que únicament fos per aixecar la bandera de l'inconformisme. I cap dels trets no ho va fer. Antoni Esteva va mostrar la seva satisfacció, perquè enguany la batlessa s'ha estalviat els quatre duros del tradicional sopar de Sant Sebastià. Cal pensar que aquest home és un bolxevic i opina que els intel·lectuals en tenen prou amb una ceba crua per sopar. Idò, no. S'equivoca. Ja fa temps que s'han abonat a menjar calent, els intel·lectuals. I n'hi ha, fins i tot, que mengen a la mà de l'amo que els humilia, perquè tenen més golafreria que dignitat. Curiosament, Esteva no es lamenta de la despesa substanciosa que suposen els coets, una valencianada. Tampoc no fa cap referència al fet que la immensa majoria dels escriptors d'aquesta terra no acudissin a Bellver. N'estava assabentat? Li tocava estar-hi. Hi estaria si en lloc d'escriptors fossin taxistes, els que protesten. En qualsevol cas, aprofita que Sebastià Bennassar l'escolta per fer-nos saber que l'organització de l'acte li va agradar força, cosa amb la qual coincideix amb Antoni Roig. A parer de Roig la gala hauria d'haver estat més transgressora i innovadora, i seguint en aquesta línia de menjar-se el món, el regidor socialista reconeix que li va agradar l'actitud dels intel·lectuals compromesos -hem de suposar que fa referència als que decidiren no acudir a la gala-, «malgrat estar en desacord amb les seves idees». Àngela Maria, aquí havíem d'arribar! No hi ha dubte que el senyor Roig fa ús de l'enginy per a fer-nos saber que aplaudeix la convocatòria dels Ciutat de Palma en castellà, cosa que des d'una òptica mínimament progressista suposa un desbarat tan gros com caçar rates amb un moix mort. Curiosament, és la primera vegada que el senyor Roig obre la boca i des del carrer de la Puresa no li plou un esplet de closcades. El motiu és evident. Francesc Antich i Francina Armengol també acudiren a la gala dels Ciutat de Palma, desoint la protesta dels escriptors. O tampoc no se n'assabentaren? Qui sap! Dona Maria Antònia va assabentar-se'n, i no hi va anar. Dona Maria Antònia és més viva que un cove d'alatxeta i entre plantar la batlessa de Palma (amb la qual ja no ha de signar res més, tot sigui dit de passada) o fer un mal paper als escriptors, no va dubtar-ho. Va fer costat als escriptors. De manera que s'erigeix en defensora de les arrels, les de la raça i les de l'ametler si cal, i aconsegueix una mica d'oxigen, ara que la política de pactes d'UM amb el Partit Popular és a punt d'asfixiar-la. Però tornem a l'actitud de l'esquerra davant els Ciutat de Palma. Els escriptors, pels polítics de dreta, són un enemic. Pels d'esquerra, no són res. Heus-en ací una prova. El fet que l'AELC i el PEN n'haguessin demanat el boicot, als Ciutat de Palma, no ha estat motiu de prou pes perquè la nostra esquerra s'hagi plantejat la possibilitat de deixar la senyora Cirer tota sola, en el Castell, tirant coets des de la Torre de l'Homenatge com ho faria la folla del bosc. Ni el senyor Muñoz, no va voler cometre una desatenció tan manifesta. No sols va assistir-hi, a la gala, sinó que va considerar que el discurs de la batlessa «semblava una homilia, formalment correcta». Molt bé! Ja ho crec. Que Déu li conservi l'oïda i l'enteniment al senyor Muñoz! Els discursos més correctes que mai he sentit han estat els de Franco. Parlaven de germanor, de justícia social, de benestar i de progrés. És clar que en saber que les presons eren plenes de demòcrates i que els estancs s'adjudicaven a les vídues de la Vieja Guardia, els trenta milions de ciutadans que no teníem altre remei que escoltar-los, compreníem que aquell homenet roí i d'ànima esquifida ens donava moix per llebre. La senyora Cirer també ens en donava, de moix per llebre. A posta el seu discurs, formalment ben construït (Ai, senyor Muñoz!), va tenir el contrapunt adient en les cadires buides i en l'absència del món de la universitat, de la literatura i de les arts. A part dels seus, que feien de claca, sols l'escoltaven els membres dels jurats, per això cobraven. I l'esquerra municipal, ja ho he dit. I els representants més significatius de l'ala nacionalista del PSIB. Deixem-los de banda a aquests, i centrem-nos en els regidors de Palma. Perquè la cúpula socialista és de mel i sucre? Potser sí, i us en diré el motiu. Antich i Armengol han iniciat una discreta retirada de l'activitat política. Antich el mes de març se n'anirà a Madrid, encara que abans haurà de passar per una segona humiliació electoral. Francina Armengol es queda a Mallorca, amb moltes possibilitats d'entrar en el convent de les monges tancades d'Inca, on aprendrà a fer congrets i conillets de sucre. Ara per ara, Antich té el cap a la lluna de València. I Francina confia trobar entre les Jerònimes la pau que no li garanteix Ramon Torres, un quintacolumnista de la Brigada Rodríguez. La conseqüència més immediata, de l'abdicació que han fet aquestes dues ànimes erràtiques de les seves responsabilitats, és un PSIB que navega a la deriva i que pot arribar al 14-M absolutament desballestat. Què en farem? Deixem-ho anar. L'esquerra municipal, deia, va fer costat a la senyora Cirer en el Castell de Bellver. Dit d'una altra manera, va donar l'esquena als escriptors. I va perdre l'oportunitat de convertir un respons per la cultura catalana -que això era la concessió d'enguany dels Ciutat de Palma-, en l'acte transgressor i innovador que (mirau per on!) va trobar a faltar el senyor Roig. Tanmateix, no va ésser aquesta, l'única oportunitat que perderen els Roig, Esteva i Muñoz. També perderen l'oportunitat de refermar la confiança dels seus votants habituals, força debilitada darrerament. Ho tenien fàcil. Tan sols havien de demostrar que la seva indignació davant la política conservadora estava amb sintonia amb la del carrer. I ni tan sols això saberen fer. Potser cap d'ells no s'ha adonat que la convocatòria dels Ciutat de Palma en castellà no és una decisió aïllada del tàndem Cirer-Araujo, sinó que és un episodi més de la política d'agressió contra el nostre patrimoni endegada pel Partit Popular? Parlem clar i català: tant la política lingüística com la de carreteres o la del territori, forma part d'una estratègia global encaminada a desnaturalitzar-nos com a poble. Aznar serà el nostre botxí i Matas el seu vailet. No m'ho invent ni esquematitzo la situació. Se n'han adonat els veïns de Son Sardina i de Son Espanyol. I els de Sineu i els de Llubí. I els professors de català i els escriptors. I la UIB i un nombre cada cop més important de ciutadans. En canvi, els senyors Roig, Esteva i Muñoz, que són part de l'esquerra que pretén treure rendibilitat a aquest desassossec, opten per fer costat a la batlessa i, de passada, ja que són al Castell i en el cel la lluna riu, mengen els darrers canapès de Nadal mirant els coets que fan pim, pam, pum. Patètic. Tot plegat, patètic. Amb la mà al cor: què hem fet, nosaltres, els mallorquins, per a merèixer aquest càstig?