Lluís Maicas

Quadern de viatge

Lluís Maicas20/01/04 0:00

Dilluns, 12.- Els codonys són la tardor sòlida i esgrogueïda, una mossegada de claror de sol feta pell i polpa. Les branques dels codonyers, arbres d'una nissaga antiga i escassa, fruiten fragàncies que embaumen les sales i els porxos, les pasteres i els calaixos, tota la casa. La fruitera de vidre, sobre la taula, amb la fruita neta de pelussa, lluent, sembla una natura morta que il·lumina l'estança i la mirada. La seva carn aspra i eixuta, sovint ferida de corc, esmussa les dents, tot i que les codonyes, que creixen als marges dels rieranys, la tenen més fina, blana i sucosa. Fama tingueren, altre temps, els codonys de la contrada de Biniaraix, que espargien la bona olor tardoral per aquella vall que té l'aire espès de tarongina. Crus, los codonys restrenyen lo ventre, diuen els vells tractats remeiers. Fets al forn, com la poma, hi ha mestresses de fora vila que els posen als rostits de porcella fent companyia al patató o al moniato. A mi, però, com més m'agraden són cuits, quan la confitura pren el nom de codonyat, encara que record haver-ne menjats de bullits, directament agafats del calderó on bullien la menjua del porc. Quina delícia la textura del codonyat, el seu sabor, i com té, sobretot, la capacitat de transportar-me al perfum de la infantesa i l'adolescència, a la penombra del petit rebost de la meva àvia Francinaina, que en feia cada any una dotzena de tassons, banyava la capa superior de melada amb un raig curt d'esperit, perquè no es florís, i els tapava amb paper blanc setinat. Una llesca de pa, de cap a cap, untada, o més aviat amuntegada, car no s'escampa, de codonyat per berenar era, aleshores, una llepolia de dia de festa. He pensat tot això quan, a la fruiteria del cap de cantó, he vist un caixó ple de codonys grocs i fulgents. I m'han fet més suportable el dia.

Dimarts, 13.- Vint-i-cinc anys no han estat prou per a consolidar la democràcia, vèncer les temptacions de recuperar els privilegis del poder, si més no en el tarannà d'algunes persones que conserven el llegat ideològic de la dictadura com una herència de la qual no s'avergonyeixen, ans se'n senten orgulloses. La meva reflexió, però, no s'adreça tant a l'actual situació política de regressió i d'involució, tant pel que fa al fons com a la forma de governar, que patim en l'àmbit de les llibertats nacionals i individuals, com al fet que amb un quart de segle cap govern no hagi estat capaç d'adreçar la justícia, tasca d'altra banda no gens senzilla. Perquè la democràcia pot sobreviure a les imperfeccions d'un sistema social en evolució, o en procés de millora, ja sigui educatiu o sanitari, i també pot sobreviure a unes infrastructures precàries o deficitàries, però sucumbirà davant una administració de justícia injusta. La justícia, l'accés dels ciutadans a la justícia, l'aplicació de les lleis d'una forma justa i ràpida, la defensa dels drets, legals i constitucionals, dels ciutadans, són la millor garantia d'una democràcia. No és suficient que el poder legislatiu, també sota sospita, ara i abans, de parcialitat i d'actuar interessadament, dicti lleis, àdhuc bones lleis, perquè la seva eficàcia, i la seva bonança, depèn de la seva correcta aplicació. No pas la lletra de les lleis, ni el seu esperit, salvarà de morir, per exemple, les dones a mans dels agressors, sinó les sentències, i la rapidesa i eficàcia de les mesures preventives. Als jutjats, però, s'amunteguen milers de causes sense resoldre, ja sigui per manca de recursos econòmics i humans, ja sigui per desídia dels funcionaris, i, en conseqüència, la confiança dels ciutadans envers la justícia esdevé malfiança. Per a la bona salut d'una democràcia, d'una societat, és necessària una justícia justa, independent, igual per a tots i ràpida, altrament la inseguretat jurídica esdevé abandó de tota esperança. En situacions d'inestabilitat o d'incertesa, els ciutadans prefereixen la seguretat a la llibertat, la qual cosa deixa les mans lliures als qui tenen l'objectiu de reprimir les llibertats. I, sobretot, cal recordar que una mala administració de justícia perjudica, especialment, les persones més dèbils, les més desvalgudes, les més pobres, les més ignorants, precisament aquelles que necessiten una protecció especial per part de les institucions que tenen l'obligació de vetllar perquè es compleixin les lleis i restablir allò que és just.