De què i de qui se'n riuen?

«No me mates con tomates / Mátame con baquelado / No lo pongas en remoco / que a mi me gusta selado», recitava madò Bàrbara Xipona de Llorito. Rellegia, d'una plagueta, observacions que havia apuntat de gent del pla i del sud Mallorca. Hi ha costums, històries, fets assenyalats i tot un debessei mal trempat: un «totum revolutum» que deien els antics. Un dels apartats són les cançons i les frases d'un temps en què l'espanyol era, malgarbat, una llengua adjacent, imposada. Però no amb els poderosos instruments actuals de la modernitat, polítics, però, sobretot mediàtics. D'aquells temps i d'aquelles actituds, les castellanades o les mallorquinades, com volgueu, que tenyien una i altra llengua, però la nostra, el mallorquí, el català de Mallorca, conservava encara aquella tendror que, avui, inexorablement va perdent, mig engolit per l'estricte normativa i per la contaminació de la llengua dominadora. Un apunt diu: un tio de sa mare d'en Miquel de Cas Sastre, l'amo en Miquel Curt, sempre cantava: «Dónde estás Pepe del alma / dónde estas que no te veo ? / Estoy davall sa teulada / estic cantant un Te Deo». O aquella altra : «Hacia un pino me arrambé / llorando mi pena un día / Llorando me desarrambé / porque el pino se caía». Quan un conjunt musical, Ossifar, ara fa uns anys va fer bandera de les mallorquinades, o de les castellanades, a les seves cançons ( antològica, per cert, la peça titulada «El par de quemelos»...d'un que els havia perdut per dins sa soll, «por si un caso, fuera sido en los serdos...» deia la cançó), el fet és que un conegut professor de català, es demanava, molt transcendent davant aquesta befa del conjunt musical: de què i de qui se'n reien ? Com si el fet fos un despreci inadequat, una actitud equívoca. De mon pare vaig aprendre: «Tu que estás en la finestra / jo que estoy en el carreró / tírame un trosso de pano / que está en el ascudallero». Riure-se'n dels pagesots, «les patois» que els diuen els francesos a tots els qui no tenen l'altíssim honor de parlar bé el francès, aquest enfotre-se'n, deu ser traslladable, també, als qui no hem tengut l'honor de tenir com a llengua mare «la lengua del imperio», als qui «lladram» en comptes de parlar, als qui «no hablamos en cristiano», als qui, com em deia un alumne, ens mantenem a «no hablar en normal»?