A hores d'ara se sap el nom del guanyador del Premi Nadal en la seixantena edició. Es decidí ahir vespre: la nit del 6 de gener, com cada any d'ençà que una joveníssima Carmen Laforet l'inaugurà amb Nada (1945), primer tempteig de novel·la existencialista de postguerra. L'esdeveniment tendrà el tractament escaient per part de la premsa especialitzada. Diuen que aquest any s'han posat de moda les novel·les d'intriga, com altres vegades han predominat temàtiques policíaques, sentimentals, etc. No és aquest, però, el tema que ara m'interessa. Més aviat vull recordar que s'han complert 48 anys del fracàs majúscul que obtingué en aquest premi Bearn o la sala de las muñecas de Llorenç Villalonga. En contra del que s'ha dit i repetit, no quedà finalista, Bearn, sinó tan sols en un humiliant sisè lloc en les votacions. Madame Dormand em diu que quan es trobà per segona vegada amb el novel·lista a París, tres anys més tard, el 1959, el pobre Villalonga encara anava tocat d'ala per la fotuda. Intentava consolar-se imaginant L'àngel rebe, on transformà Baltasar Porce en personatge literari.
-En el meu estudi del Boulevard Malesherbes, estava desolat. Però s'entén. Pensi que tres mesos abans de la concessió, ell ja sabia que no tenia ni la més remota possibilitat de guanyar.
-Certa, senyora, certa. Jo he estudiat el tema aportant tota la documentació corresponent. Amb data 9 d'octubre de 1955, Villalonga esmenta a Espriu una carta d'Antoni Vilanova en la qual, adduint raons de mena diversa, li anuncia que si no retira l'obra del premi, haurà de viure el fet de veure's eliminat en les votacions finals.
-A París malparlava de l'obra guanyadora, El Jarama de Rafael Sánchez Ferlosio. I havent vist en una escaparata de llibres la traducció al francès de La familia de Pascual Duarte, de Camilo José Cela, vora una edició de L'étranger, d'Albert Camus, començà a elaborar una teoria sobre el tremendisme, que ell denominava feísmo, abominant de la novel·lística que s'ocupa de temes desagradables. Dins aquest sac romput on hi cap tot, no s'estava d'incloure-hi el que denominava «literatura dostoievskiana i freudiana».
-Vostè ho ha dit, senyora, anava tocat d'ala. Val a dir que l'assumpte no era per menys. En el Nadal hagué de contemplar com El Jarama guanyava per primera vegada el premi per unanimitat del jurat i la seva obra quedava relegada darrere: Víbora, d'Héctor Vázquez Aizpiri; En el cielo nos veremos, de José Vicente Torrente; La rama oscura, de José Antonio Muñoz Rojas, i De barro i de esperanza, de Carlos Rojas Vila.
-Ja és ben curiós que, si exceptuam la important trajectòria de Rafael Sánchez Ferlosio, dels altres esmentats només queda el record de Carlos Rojas, sobretot pel Premi Nacional de Literatura 1968, amb Auto de fe; per la biografia novel·lada de Manuel Azaña, Premi Planeta 1973 i per les Memorias inéditas de José Antonio Primo de Rivera, Premi Ateneo de Sevilla 1977.
-Els altres quatre són avui més o menys innominats. I encara hi ha una cosa més divertida, madama. Conta Ignacio Agustí a Ganas de hablar, les seves memòries, que quan el pare de Sánchez Ferlosio, Rafael Sánchez Mazas, tingué notícia del triomf del seu fill, li escriví el següent telegrama: «Agradezco mucho tus declaraciones sobre Rafael y sé que este Nadal te habrá alegrado por lo que acrecienta nuestra verdadera amistad». Agustí presidia el jurat.
-Però i aquest Sánchez Mazas que no és el tema central de la celebèrrima Soldados de Salamina, novel·la i cine?
-Sí, senyora. Havia estat ministre sense cartera de Franco i havia ocupat distints càrrecs importants dins el règim. Així i tot, em consta que els seus fills estaven arrenglerats a l'altre bàndol.
-Tot el que vulgui, però un pare és un pare.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.