La festa de la devastació

Com un ritual salvatge, cada any les formes més bèsties del progrés -després de les màquines de guerra- s'encarreguen d'esqueixar violentment els espais sagrats del desert del Sàhara i de violar-ne el silenci. Motos, cotxes i camions són els heralds tenebrosos que els països més civilitzats enviam a uns altres països on res no té el mateix sentit que les coses tenen aquí: les paraules futur i passat, per començar. La grollera ostentació, la tudadissa d'energia la feim en països, pobles, poblets, llogarets, petites comunitats on un feix de llenya és una necessitat no sempre satisfeta. Què volem demostrar escenificant de forma tan renouera el poder de les nostres màquines davant els ulls de persones que han hagut de reduir dràsticament les seves necessitats, la suma de les quals és la simple, lacònica supervivència d'avui per demà. Per què ho feim, no ho he entès mai, si no és perquè també contaminam, bombardejam ciutats, organitzam neteges ètniques, feim contraban de prostitutes, arrasam muntanyes i traçam plans hidrològics; perquè encara duim un solam recòndit de prepotència colonialista i un tel de nostàlgia d'aquell temps en què no teníem dubtes sobre la superioritat de la nostra raça: i podíem disposar, per un preu raonable, de la vida dels individus de races inferiors. No pot ser que tota aquesta barbàrie esdevengui aventura i tedeum quotidians en les seccions d'esports dels mitjans de comunicació. El Dakar no és un esport, és una infàmia. Les imatges que proporciona el ral·li són el gran espectacle d'aquests dies, i això no pot voler dir res de bo. No ens plantejam la possibilitat que aquestes processons epilèptiques i saturnals interfereixin en la vida d'aquells