Han partit quatre mestres

Malauradament, haurem de recordar l'any 2003 com un any fatídic per a la nostra literatura. Hem hagut d'assistir, amb dolor, a la mort de quatre puntals de primer ordre, quatre gegants de les lletres que deixen un buit molt mal d'omplir. Han partit, sense fer gaire soroll, Terenci Moix, Manuel Vázquez Montalbán, Miquel Martí Pol i Joan Perucho. De tots ells podem afirmar, sense por d'errar-nos, que la seva absència és una pèrdua cabdal per a la literatura catalana i per a la literatura europea. No només per haver estat traduïts a altres llengües, sinó, sobretot, perquè eren quatre autors que sempre varen escriure amb vocació universal. Aquests quatre noms són presents en la nostra memòria i en la conversa, tocada de tristesa i enyorança, dels tertulians.

-Crec que fou impactant, la seva aparició en el món del llibre -diu n'Aquil·les-. Sobretot amb les primeres obres. -Efectivament. Els de la meva edat sempre recordarem aquella veu independent i lliure que es presentà amb La torre dels vicis capitals, Onades sobre una roca deserta i, molt especialment, El dia que va morir Marilyn. -Fou una icona generacional, en certa manera. Trencà tabús i prejudicis. -Era un esperit lliure, independent i amb capacitat d'esdevenir espectacle. Per encàrrec de Joan Oliver «Pere Quart», vaig traduir al castellà el seu Món mascle, que es publicà el 1972. -D'en Vázquez Montalbán es pot dir que aconseguí sempre el respecte dels seus i dels altres. És un premi especial per als que s'han mostrat autèntics al llarg de tota una vida. -Era un comunista convençut i mai no deixà d'esser-ho. El títol del seu primer llibre pòstum ens confirma el tarannà antifeixista de sempre: La aznaridad. Por el imperio hacia Dios o por Dios hacia el imperio. -Creus que la seva obra forma part de la cultura catalana pròpiament dita? -És ben hora de tirar a baix vells prejudicis. Els llibres d'en Manolo són bàsics per entendre la Barcelona de la postguerra, del tardofranquisme, de la transició... Pertany als catalans que s'expressaren en llengua castellana, però també són nostres, com en Juan Marsé, en Carlos Barral, en Jaime Gil de Biedma... -El poeta de Roda de Ter, amb la seva partida, ha deixat en sordina la veu de l'esperança. -Era un prodigi d'optimisme vital, biològic. I, a més a més, el que escrivia anava fortament lligat a la sensibilitat del seu poble. -Un exemple de voluntat, també. Quan un home és capaç de viure i escriure en condicions tan precàries, ens pot donar a tots una lliçó definitiva.