El procés polític que segueix Afganistan és un bon reflex de la nostra capacitat per gestionar el canvi de règims polítics. Hi arribàrem amb la idea d'acabar amb un règim islamista que no respectava els drets dels ciutadans, sobretot de les dones. El detonant per a l'ocupació va ser que Afganistan hostatjava grups d'extremistes disposats a cometre atemptats contra occident. Però un es demana si les promeses i les esperances de fa tan pocs anys es poden complir. Aquests dies es reunia el gran consell afgà per debatre la nova constitució. Què hem aconseguit en aquests anys d'ocupació? Al cap del consell es troba Hamid Karzai, un home gairebé nomenat al càrrec de president per Washington. Karzai demana que la nova constitució reforci el càrrec de president, deixant el que serà el parlament a l'ombra. Després de quinze dies de discussions els cinc-cents integrants del consell encara tenien problemes per posar-se d'acord sobre quaranta articles del document. És una quarta part del text que encara estava enlaire. Les dificultats sorgien en allò que es referia a la presidència, a la religió i als drets els ciutadans, no exactament qüestions marginals. No es posaven d'acord sobre el que han de ser les llengües oficials de l'estat. Es proposava que només ho fossin el dari i el pashtu. Així quedarien exclosos mitja dotzena de comunitats. Molts delegats volen que l'himne nacional tengui estrofes en totes les llengües de l'estat. Altres pensen que la unitat de l'estat no es pot aconseguir seguint aquest camí. Malgrat les bones intencions tantes vegades repetides per les autoritats per justificar la intervenció a Afganistan, resulta que no sabem molt bé com aconseguir el que voldríem: un estat democràtic, convençut de la seva habilitat per progressar seguint el model occidental, i un govern que sempre ens sigui favorable. El dia 25 va esclatar una altra bomba dins la capital, Kabul. Els atacs de les forces especials americanes contra el que diuen que són Taliban i restes d'al Qaeda continuen. Potser hem canviat algunes coses en la vida dels afgans, però l'estabilitat política, segur que no és una d'elles. Aquesta és una de les lliçons que nosaltres hauríem de calcar als llibres de la nostra història. Massa vegades hem sabut oblidar molt aviat els fracassos.