En Joan Vicenç, encarnació de l'amabilitat i bonhomia en el meu paisatge de records infantils a Cala Rajada, és el propietari de l'administració on el passat 22 de desembre va tocar la grossa. Una administració que fa poc ha canviat d'ubicació, però que durant anys i panys ha estat veïnada de la botiga de mon pare. Però la distància no ha fet perdre el vincle -el meu progenitor també és padrinet d'un dels fills d'en Joan- i els visita sovint, un fet que li va permetre presenciar en viu i en directe com es venien els dos darrers dècims del número premiat. A més, ma mare també va setmanalment a aquesta administració a fer la loteria primitiva. Per si això fos poc, tenc un familiar que en va vendre participacions. Tenint en compte tots aquests factors és natural que no em tocàs ni un euro del darrer sorteig de la grossa, ni a mi ni a cap dels meus familiars directes (................................. !!!!! imagini una llarga flastomia sobre aquesta línia de punts). No em va tocar, entre d'altres coses, perquè l'únic dècim que tenia era comprat a l'aeroport de Barcelona. Des de fa anys, el meu amic Sobrino em demana que li compri loteria a Catalunya i encara no hem endevinat el cau on s'amaga la sort. Pel que li va passar a ell necessitaríem una fila de punts encara més llarga i molts més signes d'admiració: una amiga seva li va dir a en Sobrino que compràs un número acabat en tres i va anar amb aquesta idea a l'administració de Cala Rajada. Però el número s'havia acabat, va arribar un parell de dies tard. Però encara hi ha persones que han duit més mala sort. És el cas de la família d'una de les alumnes de l'IES de Capdepera que venia participacions. Quan va comunicar a ca seva que havia de vendre un bloc de números sa mare li va dir: «Tu ven els que puguis i els que sobrin ens els quedarem noltros», i no en va sobrar cap. Durant uns mesos, aquella nina va dur dins la seva bossa un raig de milions de pessetes que dia a dia s'anaven desgranant, quedant pel camí. Ara, hi ha casos que segur que a les persones afectades els van generar tanta o més impotència: persones que han perdut una participació (dos milions de pessetes), quatre participacions (8 milions de pessetes) i si els rumors són certs, un forner de Capdepera té tres dècims extraviats (90 milions de pessetes). Per tant, dins de la mala sort també hi ha graus. Aquestes són algunes de les històries dels calarajaders que l'hem vista passar, la dels que han viscut el nadal de la seva vida ja l'heu poguda llegir als diaris. La sort ha anat repartida i en molts casos ha fet justícia en aquest món de desequilibri social. Una de les històries que no ha sortit i m'ha fet molta gràcia és la d'un senyor que es va oferir a dur un veí en cotxe. L'altre li ho va voler agrair i li va regalar una participació de la loteria de nadal. Deu ser el viatge de Cala Rajada a Capdepera que millor s'ha pagat a la història: dos milions de pessetes per tres quilòmetres de carrera. No em diguin que no és guapo.
La sort de la loteria tal volta no tornarà a passar mai tan a prop de ca nostra, o no. Ara mateix telefon a en Joan per reservar un número per al «niño». Ostres, Joan, tu sí que l'has treta la grossa. Enhorabona.
