Mon pare, al cel sia, no deixava, de cap de les maneres, que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes un «árbol». Ho deia així, en castellà. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d'una branca de pi. Era, segons ell, una introducció, solapada i pecaminosa, de costums protestants. Un costum «profano», i ho deia, com «árbol» en castellà. A ca nostra: Betlem.

Ara ens anuncien els especialistes, als «Quaderns de GADESO», que només un 23,7 per cent de les cases mallorquines fan el Betlem, 22,1% Betlem i «árbol», 28,3% únicament fan «árbol». Però el que resulta insuportable és que els protestants amb la seva imagineria nadalenca es fan una passa més enfora que nosaltres i han esbrinat... quin és el sexe dels rens, aquells animals que estiren el carretet de Santa Claus per damunt la neu, com un trineu, vaja. Després d'investigar tota la iconografia, les imatges «canòniques», han arribat a la conclusió que els rens, de la família dels remugants, són femelles i mascles sanats. Els biòlegs responsables d'aquesta investigació han arribat a les seves conclusions estudiant el seu banyam, i han detectat que el nas, tan vermell, indica presència de paràsits als orificis. Disposat a no ser menys, vaig provar de fer el mateix amb els animals principals del nostre Betlem: el bou i l'ase. O la vaca i la mula? Ho vaig consultar a n'en Coves, un home vell, de Petra, tractant de bestiar gros, tots els caps de setmanes el trob assegut a Can Tronca amb ganes de conversa. Li mostr la iconografia betlemera i em diu: «Ase o mula? Mul... o somera, o mul-somerí, perquè una somera algeriana també ho podria ser, els moros l'usaven molt. Per ser mula, que saps que ve del creuament de cavall i somera o d'egua i ase, és de figura massa esvelta... de tots els rucs que me mostres cap pareix que hagi duit albardà, si en duguessin serien molt grossos i no haurien cabut dins la cova... Tant muls com mules no poden tenir fills i pels ulls, per la mirada vull dir, me sembla més un guarà, o una somera que ja hagués tengut qualque pollinet... «Quan ho dic a ma mare, m'envesteix amb un «deu ser veritat allò que diuen que de tant de demanar arribaries a emprenyar el bou del Betlem»; animal, pel que es veu, carregat d'una infinita paciència, i el sexe del qual vaig decidir no investigar. Ho deix córrer, per donar la raó, una vegada més, a Max Weber i a la seves idees exposades a L'ètica del protestantisme i l'esperit del capitalisme.

De totes les maneres, ni mon pare ni un servidor, a qui li ha tocat la deixa de continuar fent el Betlem, per mantenir els costums tradicionals, hem pogut evitar «árbols» i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n'hem sortit del «Halloween» ditxós, que s'ha estès com a pesta, en un tres i no res. Mala ferida. Però, com els deia, a ca nostra em dedic a penjar neules i fer el Betlem. Un poc mutilat: no hi puc posar «verdet» o «pelussa» perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Ara, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant, aquelles molses i líquens, tan humits, dels pinars ombrívols, l'hi donaven un aspecte i una olor tan particular. Amb la farina per damunt simulàvem la neu. Avui, ja venen verdet de plàstic, juntament amb serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Educació ambiental, quants de crims s'hauran de cometre en nom teu...

Record un Nadal estrany. Hi era amb en Nadal... Batle, érem els dos a Buenos Aires (en mallorquí: «Bones Aires»), un lloc on, com vostès ja saben, per dir «sí» diuen «como no». Idò, quan aquí és Nadal i fa fred, allà també és Nadal i fa molta calor. A l'hemisferi sud és l'estiu de ple. Prop de La Chacarita, a un tir de fona del cementeri on enterraren definitivament el cos de n'Evita Perón, hi havia un parell de Pares Noel amb les seves barbes blanques, les vestimentes vermelles i uns regalims de suor que pareixien torrenteres. Deslocalització li hauríem de dir a aquest fenomen.

Però tornam al nostre Betlem. Encara ara el faig, i no és per cap militància rara. Recull la bossa i la capsa dins les quals, com un totum revolutum, hi ha les casetes, la cova, els molins, els pastorets, els reis d'Orient -algun ha perdut el camell- i dos o tres bonjesusets, restes d'altres betlems. Acaba apareixent un dinosaure de plàstic que els meus fills -quan eren petitons- deien que protegia l'infant Jesús, tot i ser de l'espècie Tirannosaurus rex. Amb tot l'anterior i una col·lecció de caganers i pixaners diversos, quatre rabasses i un poc de pelussa -que agaf d'amagat-, només un poquet! faig el Betlem. Tot sol. Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Però he de confessar que pas un cert gust. Com en els actes solitaris i furtius.

Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s'encenen els milers de bombetes lluminoses de l'immens avet -l'árbol- del Rockefeller Center de Nova York. Deuen ser coses de la globalització, pens, mentre col·loc els tres reis el més enfora possible de la cova. Quan ningú no mira, els vaig acostant, cada dia un poc: què és de guapa la innocència! O la inconsciència?