Estimada família:
No havia pensat mai que passar el Nadal tan lluny de casa, amb els col·legues de tropa, fos una cosa tan emotiva. Els nostres superiors ens han ajudat a fer de la base Espanya una vertadera llar on celebrar aquestes festes tan familiars: tenim arbre i betlem, tenim torró i tenim cava, ens hem fet regals... A més, aquí, envoltats de gent a qui aquestes festes no diuen res (tanta sort, perquè ja s'estarien pegant cops al pit com si tocassin el tambor) tot es fa més íntim: el millor Nadal de la meva vida.

A la base, tots encara estam al·lucinats de la visita del president del Govern. Quan ens varen dir que tendríem una visita sorpresa, alguns varen pensar en Letizia Ortiz, que ja ha estat per aquí, i alguns en Marta Sánchez, que va actuar a la primera Guerra del Golf, sobre la coberta d'un portaavions. Però ningú no s'esperava un honor tan gran. Encara recordo que quan baixava l'helicòpter un col·lega va voler fer una gràcia i va dir: «Anda! El de Tulipán!». Com que són festes, només li han caigut catorze dies al calabós: a mi em sembla bé, perquè la broma és la broma i el respecte és el respecte. La qüestió és que va aparèixer el president. I ens duia pernils que no eren de plàstic! Els americans han d'aprendre dels espanyols. Hi va haver moltes llàgrimes, i aquella nit tots ens en vàrem anar a dormir més reconfortats que mai. Ens repetíem les paraules del president: estam aquí per una causa justa, estam aquí per una cusa justa.

Ja podeu veure que no heu de passar cap pena. Us he de contar un incident de l'altre dia. Estàvem fent guàrdia en un control de carretera, un company d'Aragó i jo, quan vàrem veure que s'acostava un cotxe amb els llums apagats, que no responia a l'ordre d'aturar-se. Després de dos trets d'advertència, en vaig haver de disparar un altre cap al vehicle. Vaig tenir molt mala sort, o és que feia molta fosca, però vaig ferir un jove que venia darrere, caminant per la vorera de la carretera. Bé, un adolescent. Bé, potser catorze anys. Els del cotxe varen passar: crec que tenien els llums romputs. El jove va quedar ferit, amb un tret al costat. El meu company i jo vàrem pensar que havíem d'informar els superiors, i per això vàrem partir corrents. A la base, els superiors ens varen dir que ningú no coneixia aquell control ocasional i que per tant l'incident no havia ocorregut. Això em va sobtar, i vaig voler parlar amb els superiors, però un capità em va explicar que era millor no complicar la nostra difícil missió. Al cap i a la fi, em va dir, en Saddam Hussein en va matar a milers, i nosaltres els hem alliberat. I ells en varen matar set dels nostres. La guerra és la guerra, i sempre hi ha desgràcies.

Ara us ho he contat però ja ho tenc superat. He arribat a saber que el jove se n'ha sortit, després d'uns dies a l'hospital, i que només tendrà seqüeles sense importància. No hi haurà denúncies: ho han arreglat amb doblers (una sort per a la família, al final: aquí són molt pobres). De vegades se m'ocorre pensar què hauria succeït si el tret li hagués travessat el front, o si s'hagués dessagnat per manca d'auxili nostre. Però la guerra és la guerra, i a més nosaltres havíem d'informar els superiors. Bé, ja us dic que tenc molts d'amics, i cantam moltes cançons de Nadal. Alguns en canten de divertides, cadascú de la seva terra. Quan me'n vaig a dormir, deix que em ressonin per dins, com si fossin una cançó de bressol, les paraules del president: és una causa justa, és una causa justa.