La loteria

No. Enguany tampoc no he tret a la loteria de Nadal, i això que la grossa no ha caigut gaire enfora. El meu sentiment és tan fatalista, que afirm això que no he tret, sense haver-me pres ni la molèstia de comprovar si entre les participacions i dècims que tenc en algun calaix de per ca meva, n'hi hagi alguna d'equivocada i li hagi tocat alguna cosa, encara que sigui un trist reintegro. I és en aquests moments quan me n'adon, més que mai, que jugar -posar, més ben dit- a la loteria de Nadal no passa de ser un cerimonial més d'aquells que semblen formar part inevitable d'aquestes festes, com els betlems, els arbres de Nadal o la il·luminació dels carrers. Tanmateix els jocs d'atzar sempre han estat font de provocació per a esperits inquiets que, molt enfora de prendre's tot això amb el meu senderi derrotista, han maldat per desafiar i vèncer aquest atzar, de l'única forma amb què es pot fer això, com és aconseguir mètodes infal·libles per guanyar sempre. I no estic parlant de fer embustes, sinó de mètodes -de vegades autènticament científics- desenvolupats per posar de manifest que, al capdavall, l'atzar no és tan atzarós com sembla. Aquest és el cas, per exemple, d'alguns mètodes -en tenc notícia de dos grups que ho han aconseguit- que exploten les febleses de les ruletes de casino en tant que estris físics i sotmesos a vicis ocults que poden ser detectats i explotats per gent amb els coneixements cientificotècnics escaients. Un d'aquests grups va relatar la seva experiència en un llibre -una petita meravella- que té per títoThe Newtonian Casino, i de l'altre en vaig tenir notícia setmanes enrere en un programa de ràdio. Resulta força més interessant el primer que el segon, tot i que els dos parteixen essencialment dels mateixos principis. El segon d'aquests experiments, aparentment més car, consistia a fer un exhaustiu estudi del funcionament de la ruleta que posàs de manifest les seves tendències derivades dels defectes de fabricació. Això i un bon caramull de teoria de probabilitats, a part de fer milionaris els seus desenvolupadors, els ha foragitat de tots els casinos del món. L'altre mètode, el del llibre, era una miqueta més sofisticat. El seus desenvolupadors aconseguiren de fer una ruleta virtual que imitava en tot i per tot la ruleta real que s'havia de fer saltar. Un determinat nombre de paràmetres permetia fer això, entre els quals no ocupava un lloc menor l'angle i posició inicial que li donava a la bola el croupier, de tal manera que la ruleta virtual ben alimentada amb aquestes dades treia els mateixos resultats que la ruleta real, això sí, amb l'antelació suficient per tal que -abans del rituarien ne va plus- el jugador pogués apostar pel nombre guanyador. Però no sempre els esperits inquietats pels capricis de l'atzar han estat tan encertats com els protagonistes d'aquestes experiències. Més en la direcció de la mítica seqüència a Un dia a les carreres, en la qual Chico Marx ven a Grouxo un mètode per guayar a les carreres de cavalls, estaria el cas de L.M.T., autor d'un opuscle d'unes trenta pàgines publicat a Màlaga el 1943, amb el títoManual del Jugador de Loteria, acompanyat de l'interessant subtítoMàximas y consejos para no perder, rematat amb l'espectacular postil·la «con indicación de algunos métodos de juego, de casi seguro resarcimiento», i del qual en tenc notícia gràcies a un comprador que el va trobar en una llibreria de vell i no va poder evitar la temptació de fer-ne una complida glossa a Internet. Malgrat l'ús que l'autor reivindica de la teoria de probabilitats no seré jo qui els recomani que segueixen el seu mètode, fonamentat en el «Cálculo de Probabilidades hasta cierto punto lógico», i on fa falta una coma que ajudi a esvair el dubte que queda sobre si el que és «fins a cert punt lògic» és el Càlcul de Probabilitats o el seu mètode. En qualsevol cas els puc ben assegurar que no cal cercar en cap casta d'egoisme personal la raó última que no els hagi donat notícia abans d'aquest mètode, amb temps suficient per fer-lo servir per a la loteria de Nadal. Malauradament, em fa molt l'efecte no que acaba de servir ja que consisteix a treure comptes i veure que -en aquell moment, el 1943- hi havia un 4,24 per cent de números premiats, és a dir, un premi per cada 23,5 números i d'aquí conclou que, si un jugador en compra participacions de 24 o més, segur -per probabilitats- que n'hi toca almanco un. Fet i fet, l'amo recomana comprar-ne 30 i així tenir per segur que «Con esta amplitud creemos que no hay azar que se resista y se habrà obtenido el resultado que se persigue». Hi ha més detalls sobre l'aplicació pràctica del mètode, com és una enginyosa estratègia per tal de minimitzar la despesa en el camí d'aconseguir no perdre, però sempre queda el dubte si aquest no perdre, deixa poc espai per guanyar. Tanmateix i per més escalivat que els pugui semblar que estic fermament convençut que seguiré posant a la Loteria de Nadal. Si trec molt -cosa que no em sembla gaire plausible- quedaré content. I si no trec -més que algun trist reintegro- sempre em quedarà acudir a algun d'aquells llocs comuns tan habituals d'aquells que ho han tret mai, com «La millor loteria és la feina», «Que hi hagi salut ...». Doncs això: Per molts d'anys!