L'excepció de Gaddafi

El líder de Líbia, Muammar Gaddafi, ha sabut aprofitar molt bé el moment. Fa anys que s'esforça per refer la seva carrera com a estadista després dels anys en què s'imaginava en el paper de líder revolucionari que derrotaria occident i es convertiria en el líder dels estats àrabs. Fa temps que fa feina en la seva nova imatge. Ha fet una campanya intensa durant deu anys per ser acceptat com un dels caps visibles de la Unió de Països Africans. I fa anys que ha abandonat les campanyes contra occident, després de veure el fracàs dels atemptats organitzats pels seus agents en els anys setanta i vuitanta. La darrera passa reflecteix el seu oportunisme, i la fixació que té per acabar bé la seva carrera, és a dir, en els llibres d'història. Gaddafi ha vist que si ara es col·loca com un exemple del líder musulmà que té la visió necessària per entendre's amb occident, serà difícil que no acabi com a punt de referència en el que ell deu suposar serà la transició d'aquests països d'enteniment amb Occident. Líbia ha dit que eliminarà les seves armes de destrucció massiva, el que abans anomenàvem armes nuclears i biològiques, i ha afegit que ho farà perquè ara ja no duen cap benefici. Ell sap molt bé que ha oferit una oportunitat perfecta perquè a Bush i Blair puguin dir que la guerra a Iraq ja du els seus primers resultats: el desarmament d'un estat «dolent» per la via pacífica. És important recordar que el cas del suposat desarmament de Líbia es dóna perquè segueix els dictats de les aspiracions del seu líder, un dictador corrupte com altres. No es dóna perquè Washington hagi demanat a Gaddafi que ho fes. És per això que potser no serà seguit per altres estats de la zona. El primer que les guardarà serà Israel, i rere ells tots els estats àrabs aspiraran a expandir els seus propis programes. L'anunci de Gaddafi ha estat oportú per a Bush i Blair, i explotaran el cas al màxim. Però d'aquí a veure altres països abandonant les armes hi ha un bon tram.