Decididament, als illencs ens agrada nedar contra corrent. Almanco en política: Mentre a Madrid hi va haver un Govern socialista, aquí el vàrem tenir conservador. I en els quatre anys pitjors de Govern conservador a Madrid, aquí l'hem tengut de progrés. Això no seria cap problema en una democràcia que respectàs les relacions institucionals. Però quan una de les parts (les dues han tengut culpa, però la del PP és moltíssim major) utilitza el poder institucional no per millorar la situació dels ciutadans, sinó per combatre, i si pot esser anorrear, el seu rival polític, llavors s'esdevé lo que hem viscut aquí: El senyor Cañellas es va dedicar a provocar de forma permanent els que haurien hagut d'esser els seus interlocutors a Madrid, a fi de poder utilitzar aquí allò de «Madrid me mata». I quan el senyor Aznar instal·la a Madrid el sistema estalinista que el caracteritza (és estalinista fer lleis per perseguir allò que, essent prístinament just i democràtic, com ho és el debat d'idees o de plans, a ell no li ve de gust), es dedica a massacrar el Govern de Balears senzillament perquè no li agrada. Però bé, és evident que els mestres en la natació contra corrent són els socialistes illencs: Mentre el PSOE va estar rígidament controlat pel senyor Guerra i el que es movia no sortia a la foto, ells varen esser pioners en la defensa de la concepció de l'Espanya plural, pluricultural i plurinacional. Ara, a la fi, no tant per l'acció dels socialistes illencs, que poca força tenen per a això, sinó per la dinàmica lògica de l'Estat de les Autonomies, s'ha conseguit que el conjunt del PSOE assumesqui aquesta visió, cosa que ha fet que el PP l'acusàs demagògicament de no tenir concepció de l'Estat. Un cop més, li ha sortit la vena estalinista: Nosaltres, el PP, tenim una visió unitària de l'Estat, espanyolista, xovinista, intolerant, opressor de les llengües i cultures que no siguin la castellana; i el que no tengui aquesta mateixa visió, no és que en tengui una de diferent, sinó que no en té cap. Idò ara, quan a la fi el PSOE ha agafat el bon camí i té la concepció correcta d'Espanya i de l'Estat, els socialistes illencs, que sempre l'havien defensada, se deixen embarriolar per personatges de tercera fila en debats de si més PSIB o més PSOE, destapant capses de Pandora que ja estaven bastant ben closes. I això, a les envistes d'unes eleccions a les quals el seu objectiu, declarat i obligat, és recuperar el tercer Diputat, i on per tant era més necessari que mai, per captar el vot útil que permetria assolir aquest objectiu, demostrar que és un partit arrelat a la nostra terra, integrador, però defensor convençut i convincent de les senyes d'identitat del nostre poble. Potser és aquest el motiu pel qual el senyor Francesc Antich, persona que pot donar certa credibilitat a aquesta condició del PSIB, s'ha decidit a encapçalar la candidatura al Congrés dels Diputats. Però si aquest envit no ha d'esser en va, seria necessari que la candidatura al Senat anàs en la mateixa línia, i sembla que no hi anirà. Tampoc no basta, per donar credibilitat al projecte, que els candidats de Balears ja no els decideixi n'Alfonso Guerra i que ara Madrid digui que «es farà lo que digui n'Antich», sinó que era el moment de donar la paraula als afiliats, com ha intentat fer, molt correctament, per cert, la senyora Nájera, presentant-se a les Agrupacions, argumentant els motius pels quals volia esser cap de llista i demanant el suport de la «base». Com que no ha anat així, el senyor Antich s'ho juga tot a una carta. Si el mes de març el PSOE guanya les eleccions, la jugada li pot sortir bé. Però no hi ha dubte que és una decisió arriscada.