Dissabte passat vaig assistir a la cloenda (i al sopar corresponent) del congrés d'Unió Mallorquina. Jo no hi milit per diferències que he explicat sovint en aquestes pàgines, però m'interessa molt UM perquè crec que és el partit que està millor situat dins l'espectre polític per arribar a aglutinar el nacionalisme a Mallorca. Al congrés m'hi convidà un bon amic, antic president d'ERC a la secció local de Manacor, i jove amb futur brillant dins la política mallorquina perquè, des de la seva modèstia poc justificada, sap fer compatible el bon criteri amb la coherència i la disciplina indispensables dins una organització amb pretensions d'eficàcia. És el tipus de militant que UM hauria d'atraure si vol millorar la seva posició actual. La cloenda del congrés fou un gran espectacle, tal com correspon a una festa que es vol democràtica i entusiasmadora. Res a dir, per tant, que no sigui elogiós, de l'acte. Els problemes (petits problemes, si tant voleu, però d'alguna cosa hem d'escriure) vénen de la reflexió posterior. Un Consell Polític, que ha de ser el màxim òrgan del partit entre congressos, on només hi ha els afiliats elegits per la direcció en una llista tancada no sembla que sigui un bon mecanisme de representació de la pluralitat d'opinions que hi ha d'haver dins un partit. Ni tan sols els batles i els diputats poden reglamentàriament aportar el seu criteri o la seva experiència a l'hora d'adoptar decisions importants. Reestructurar el Consell Polític podria ser una bona manera d'incorporar militants de l'anomenat sector crític sense cap aparença de claudicació de la direcció dominant. La segona objecció que me va suggerir la cloenda va acompanyada del reconeixement indiscutible de la categoria política de Maria Antònia Munar: el seu discurs va ser impecable, tant en l'aspecte de tocar tots els punts que defineixen el nostre nacionalisme (la llengua i l'autogovern), com en allò que fa referència a la capacitat d'engrescar els militants. La intervenció de la Presidenta va ser perfecta. El problema és que el seu discurs va ser més compatible amb el programa alternatiu dels crítics que amb l'acord signat per la direcció amb el PP. L'acord, efectivament, va oblidar incloure l'exigència d'una televisió exclusivament en català, el manteniment de Som Ràdio, un pressupost generós per a la Direcció General de Política Lingüística, o, simplement, la necessitat de consensuar qualsevol mesura que afectàs l'ús, el coneixement o el prestigi de la nostra llengua. I aquests objectius eren fàcilment aconseguibles del PP, perquè no afecten el bessó dels seus interessos irrenunciables, i ja ens entenem. Altre tant es pot dir del finançament autonòmic i de l'insuportable dèficit fiscal. Només una anotació al respecte: quan s'ha parlat de renegociar l'Estatut de Catalunya i d'obtenir un millor finançament, UM no ha piulat, mentre que Jaume Matas, amb una actitud nacionalista que deixa en evidència Munar, ha exigit immediatament per a les Balears totes les millores que aconsegueixi Catalunya. I és que per fer una política nacionalista no basta proclamar-se nacionalista; ser-ho sí que basta. I me consta que, de nacionalistes, a UM n'hi ha molts. El problema és que només fan, o només els deixen fer, política en lletra menuda.