Avui fa trenta anys els ciutadans espanyols veieren per primer cop el final del franquisme. Un escamot d'ETA assassinà a Madrid el president del Govern i mà dreta deCaudillo, Luis Carrero Blanco. Els etarres actuaren amb una facilitat enorme en ple cor de la capital. El règim ja era pura fragilitat. Quan morí, l'almirall Carrero duia més de tres dècades treballant devora Franco en les decisions més transcendents. De fet, foren els seus informes els que aconsellaren el dictador no alinear-se amb Hitler i Mussolini a la Segona Guerra Mundial. Carrero el va convèncer que els aliats acabarien guanyant i Franco, des d'aleshores, tingué fe cega en el marí. S'ha dit sovint que Franco va morir tranquil·lament al llit, però no fou exactament així. Ara fa trenta anys, al funeral per Carrero, tots els que eren a prop de Franco intuïren el final del muntatge. Ecaudillo es posà a plorar i a cridar: 'Que venga Yagüe!. Els que ho sentiren quedaren astorats. Juan Yagüe, cap de les seves forces de xoc durant la Guerra Civil, havia mort el 1951, vint-i-dos anys abans d'aquell patètic funeral. Franco perdia l'olla a passes gegantines. Mentrestant, la societat espanyola bullia en demanda de llibertat; ETA assolia els seus cops terroristes més espectaculars, i Euskadi i Catalunya es movien amb intensitat preparant-se per a l'hora en què poguessin reconquerir l'autogovern.
El desembre del 1973 començà la transició. Tothom va veure el final del túnel de la dictadura. I aquest 2003, des de la perspectiva, i tot i l'avanç espectacular experimentat, es veu com queden problemes importantíssims irresolts. Euskadi i Catalunya continuen amb la seva demanda de més autogovern, i l'anhel d'una Espanya federal tampoc no ha estat possible.
Resta en el record, com a imatge de la impotència, aquell tràgicòmic 'Que venga Yagüe!, d'un Franco que amenaçava tota la societat amb lleis penals duríssimes, però que es quedava sense gent capaç de poder-les aplicar.
