algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Assaig de càntic oníric en el temple

Oh que cansat estic d'aquesta terra pobra (quatre anys de Pacte de Progrés han estat pitjor que les plagues d'Egipte, com a mínim això és el que hem d'entonar tots els membres del govern). No, no m'agradaria anar-me'n nord enllà, que també tornaran pobres, vells i covards, sinó que em plauria molt més prendre cap a l'oest, que és terra agraïda i nomenen ambaixadors honoraris gent d'alta alcúrnia com el nostre president i hi passaria de puntetes, no fos cosa m'enfangàs dins algun reducte autoctonista de l'horta, fins a Motilla del Palancar, que aquesta sí que seria considerada amb tots els ets i els uts la meva galana pàtria. Allà els infants són nobles, cultes, rics, lliures, desvetlats i feliços, no com els nostres, els que estan sota el meu comandament de Conseller d'Educació i Cultura, honorable per titulació i estirp, no com els nostres, deia, pobrets, que per culpa d'uns errats de comptes -mercenaris a sou, com ha dit el nostre Molt Honorable, d'espuris interessos, incitats per quintacolumnistes infiltrats- acaben l'Educació Secundària Obligatòria sense dominar el castellà. Aleshores si complís el meu desig, a la congregació messetària, els germans, acompanyats per corifeus mediàtics amb mitrades indulgències -exemple clar de l'objectivitat informativa- dirien que fins i tot de la més dòcil i calma terra han de fugir les eminències si no volen veure maculada la seva consciència...

Mentrestant jo, de ben lluny, qui sap si agombolat per un càrrec de tercera fila, que a Madrid fan molt més veta que aquí una conselleria, riuria a cor qui vols de totes aquestes escainades i qui sap si també dels aplaudiments en sordina que emanarien del meu àrid poble... «Oprobi pel fill qui n'és apòstata!» «Oprobi pel fill que n'és apòstata». Catalineta, digué en Fiol girant-se cap a na Cirer, «què diu aquest capellà a l'homilia?». «Escolta'l bé, Tito, parla de la vida -ho digué amb èxtasi- de santa Teresa de Lisieux», va respondre la devota batlessa. «Però jo sent veus estranyes -oprobi pel fill que n'és apòstata- em repeteix al cuc de l'orella». «És que ja som tan bons i savis com els apòstols tocats per les llengües de l'Esperit Sant?» tornà a demanar en Francesc. «No siguis irreverent, bons ho som cosa de no dir, el poble no ens hauria votat, però tant com a tocats de la gràcia de l'esperit sant... és fer-ne -i que em perdoni en José María i en Mariano- un gra massa...». «Qui, en José María Escrivà?» «Calla i escolta, Tito, recorda allò de donau al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu...». Ambdós varen callar.

«Siau qui sou». «Siau qui sou: més no us tanqueu...». La torn a sentir, a la veu. Maleïda sigui. M'ha fet perdre el conill. «Catalineta, no puc pus, no serà aquesta maleïda relíquia que s'ha amistançat amb l'enemic...?». «Jo no sent altra cosa que la trèmula veu del sacerdot... tu has perdut el conill però a mi em farà perdre l'oremus...» respongué na Cirer. «Idò són fantasmes, deixa'm el mòbil i telefonaré a en Ramis perquè enviï una brigada i multi aquests subversius, si interrompre un ple són tres mil euros, pertorbar una missa deuen ser...». «No desbarris diga'm què sents i no en parlem pus que el sermó acabarà aviat...» digué na Catalineta. «Siau qui sou em diu la veu...» remugà en Fiol. Na Catalina quasi esclafí a riure: «són els versos d'un poeta que encara ressonen...». «De n'Unamuno o d'en Menéndez Pelayo?...» digué el conseller. Na Catalineta posà cara d'estugosa i unes celles ferrenyes. «No fotis que és també un quintacolumnista..!», s'exclamà en Fiol. (A la fi pogué reprendre el fil).

Però no he de seguir el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort, no em quedarà més remei, per ventura em faran uns funerals de primera. I seguiré essent Conseller, que encara me'n resten tres anys i mig. I confii que dins els calaixos hi trobaré expectants convenis -com els dels placers del mercat de l'Olivar-, projectes d'instituts d'un mapa escolar ordit en temps de la foscor i jo hi podré anar a posar la primera pedra amb un somriure de pam i mig, com si hagués fet un ou de dos vermells tot fent creure que som nosaltres els que els hem dissenyat i elaborat. Sí, quedaré aquí fins a la mort, però no som covard ni tampoc salvatge perquè no fa mig any que som a la Conselleria i ja l'he girada de cap a peus: he construït despatxos nous perquè tenc molta gent de la nostra a col·locar i la premsa no n'ha dit res (pens en en Sampol, que per canviar un enrajolat l'emmerdaren durant tota la legislatura), i allà on abans hi havia una persona, ara n'hi hem posades tres dels nostres perquè hem de servir bé el poble. I per què no diguen que no volem reactivar l'economia -malgrat el forat pressupostari que hem trobat- he canviat totes les pantalles d'ordinador de la Conselleria, ara són modernes, planes, tenen un aire de disseny. Ningú no podrà dir que no estim amb desesperat dolor aquesta minúscula porció -pobra bruta i dissortada pels estralls del pacte de progrés- de la meva pàtria.

Nota del transcriptor: La premsa de dijous es feia ressò de la missa en honor de Santa Teresa de Lisieux, a la qual assistiren el conseller Fiol i la batlessa de Palma.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.