Primavera de 1945. Després de la caiguda de Berlín a mans dels aliats, Truman i Churchill miraren cap a Espanya. La dignitat humana únicament pot ésser respectada en un règim democràtic -es digueren-, i Espanya ha estat víctima d'una conxorxa feixista. Oh! exclamaren a l'hora del te els dos estadistes. Era una exclamació d'esgarrifança, i amb les galtes enceses, talment com si haguessin substituït la tassa de te per una copa de brandy, es posaren drets i cantaren el Jarama Valley. Dies després, tropes angleses i americanes, les unes per Gibraltar i les altres pels Pirineus, entraven a la Península Ibèrica. A penes trobaren oposició. Un capellanet de poble va fer tocar les campanes a sometent, i alguns falangistes dispararen parapetats rere la soca dels ametlers. Res! Les tropes aliades avançaren impertèrrites, sense parar esment a aquells quatre trons de garriguer, i tan aviat com establiren contacte amb els maquis, els cediren la missió d'entrar a les ciutats dos dies abans que ells. Si fa no fa, com han fet a l'Iraq. Els maquis, ben igual que els kurds o els grups de resistència a Saddam, passaven comptes i procuraven deixar les soques d'ametler tan netes com si hi haguessin amollat una cabra en el tros. El Madrid feixista va caure en un no res, i el Cardenal Segura va imposar una pila de parenostres de penitència a Celia Gámez per haver mentit descaradament cantant el «No pasarán». No cal ni dir que les tropes aliades, comandades pel popular Ike, no trobaren Franco en el Pardo. No en sabien res, d'ell, ni a les sagristies ni als prostíbuls. No l'havien vist ni els tramviaris ni les porteres. El trobaren mesos més tard, ajupit a un clot semblant al que ha servit de refugi a Saddam. És lògic, no endebades tots els dictadors han estat tallats amb el mateix patró. Treuen pit davant el mirall, enlloc més. Vull dir que no fan ús de la mateixa sang freda a l'hora de signar penes de mort que en el moment d'haver de respondre dels seus crims. Però anem a pams. Som a Espanya, tot just acabada la Segona Guerra Mundial. Els aliats havien posat preu al cap de tot l'staff franquista. Feren jocs de cartes amb les seves fotografies, de manera que els infants col·leccionaven, com si es tractàs de cromos, les cares dels Serrano Suñer, Millán Astray, Queipo de Llano, etcètera. Per la localització d'un n'oferien cinc cèntims, per la d'un altre dos reals. Pagaria Amèrica. Allò que interessava, és que caiguessin un darrere l'altre i poguessin comparèixer davant el tribunal de Nuremberg. Finalment Franco seria localitzat, ja ho he dit. Mentrestant, haurà fet qualsevol cosa per evitar la detenció. Durà barba com Saddam o el trobaran disfressat de reina mora. Els dictadors, en sentir-se acorralats, demostren una gran imaginació per esquitllar-se dels seus perseguidors. En aquest cas, a Franco, com a Saddam, no li haurà servit de res, i Truman i Churchill el portaran a Nuremberg, encara que sigui a la cadireta. ¿He de continuar? La democràcia ha triomfat, i si no són vius són morts i el conte ja s'ha acabat. Tanmateix, les coses no succeïren així. Truman i Churchill, responsables aleshores de la política americana i anglesa respectivament, consideraren que un dictador a Espanya era un bé de Déu, i en lloc d'enderrocar-lo, l'apuntalaren. Aquesta valoració ètica va dur com a conseqüència quaranta anys de dictadura amb la consegüent alienació de les majories, de manera que a l'any setanta-cinc, mentre Tarancón feia passadissos pel Pardo més perfumat que la Bella Belén, les masses d'esquerres l'aclamaven al carrer com si fos el paladí de les llibertats. Les conseqüències d'aquell embull monumental encara són presents a la societat. És, aquest, un exemple entre tants. Insistesc: n'hi ha tants i tants! Avui per avui, la gent del Partit Popular encara no ha aclarit allò que és adient a una democràcia, i ens sorprèn honorant franquistes en els municipis que governa o concedint una substanciosa subvenció anual a la fundació que porta el nom del dictador. És una contradicció greu, la seva, però tampoc no cal fer-ne un gra massa, sobretot si contemplam les del món. És evident que si els Estats Units sempre haguessin entès la defensa de les llibertats des de l'òptica actual, no sols Franco no hauria governat Espanya, sinó que els dictadors sud-americans amb grau de general no haurien passat mai de sergents de cigró. I el doctor Kissinger, cas de pretendre el Nobel de la pau, no hauria tengut altre remei que viatjar fins a l'Índia a guarir leprosos al costat de la mare Teresa. En canvi se'l va guanyar, el Nobel, possibilitant sengles cops d'estat a Xile i a l'Argentina. Tampoc, qui ho dubta!, Saddam no hauria comptat, com va comptar, amb les armes americanes i angleses per destrossar l'Iran i carregar-se el poble kurd. Aleshores, els aliats el consideraven un amic, poc importava que hagués imposat al seu poble un règim de terror. En política, l'ètica és una moneda que té dues cares i balla de cantell. Així cau d'una cara, així cau de l'altra. Això fa que reus i botxins es confonguin sovint, sovint.