La partida final?

ahir no feia la cara somrient de sempre. Va dir que faria falta un miracle per aprovar la Constitució, vistes les diferències entre Polònia i Espanya per un costat, i la major part d'Europa per l'altre. Va afegir que un miracle sempre és possible. El to de la majoria dels dirigents polítics era molt més pessimista. Tots intentaven fer la impressió a ca seva que defensarien els interessos nacionals i els principis democràtics més que els altres, i amenaçaven de fer ús del veto per bloquejar qualsevol intent dels altres membres de la UE de privar-los-en. Els polonesos no permetrien que els francesos tenguessin més veu de la que es mereixen. Els espanyols deien el mateix dels alemanys. I els britànics, per boca del seu ministre d'Exteriors, Jack Straw, deien que dubten de la conveniència de molt del que es proposa. I que no contemplaran cedir un mil·límetre en qüestions de sobirania, política exterior, política fiscal, defensa. Straw va dir que no havia jugat doblers a favor d'una aprovació de la Constitució. Al final només hi havia un home que intentava posar calma. El president de la Comissió Europea, l'italià Romano Prodi, va declarar que està convençut que els líders nacionals d'Europa tenen un sentit de responsabilitat, que s'adonen que són els actors principals d'un moment històric i que respondran enterrant les seves diferències en el darrer moment. El discurs de Prodi demostra l'abisme que hi ha entre la política europea i la política nacional i com les seves aspiracions dels dos clans no sempre són les mateixes.