«Dins una propietat veïna a Miramar, un mallorquí tallava un arbre centenari: estava en el seu dret. Per aturar aquest vandalisme, l'Arxiduc comprà molt cara tota la propietat del pagès. Alguns dies més tard, el mateix fet es reproduïa pel costat oposat a Miramar: l'arxiduc tornà a comprar. Després, essent conegudes aquestes liberalitats, va arribar un moment que el príncep no podia el matí obrir la finestra sense sentir les destrals acarnissant-se per tots els costats contra els arbres vells». Ho cita Guillem Frontera a la seva «Imatge del paradís», exercici d'endogàmia número 1. Traslladat al 2003, imagina't el brogit de les motoserres i les piconadores just a l'enfront d'un hipotètic potentat contemporani nostre, cada matí del món iniciant una urbanització relegalitzada. Si jo fos ell no engegaria l'illa a filar estopa abans de negociar un estipendi per la promoció turística de la destinació en destrucció. Però aquest no és el tema. O sí. Exercici d'endogàmia número 2. Joan Carles Palos titula així ahir una informació, en aquest mateix diari: «Els balears pagarien 5.000 euros per una bona vista des de ca seva». Cita un estudi editat per un banc. I en l'apunt que acompanya la informació destapa subtilment la paradoxa que una mica més d'un segle abans va enganxar el noble austríac: «per poder gaudir d'un bon paisatge, allò més important és protegir-lo i preservar-lo d'aquells que posen preu a les coses». Quan una cosa no té preu, no és que no la puguis pagar. Una bona vista des de ca teva, per exemple, no té preu. Fa uns mesos un diari de Palma anunciava en les planes d'anuncis classificats un pis que, entre d'altres virtuts, tenia «vistas a los vecinos». Això tampoc no té preu. Els autors de l'informe que ressenyava en Palos no degueren demanar als enquestats calvianencs quant estarien disposats a pagar per una terrassa amb vistes a un jacuzzi concorregut, per exemple. Tot són gustos. Just devora del Lluís Sitjar hi ha tota una sèrie de blocs de pisos els habitants dels quals només han de sortir al balcó per veure el camp. Des d'aquest punt de vista, quan hi jugava el primer equip del Mallorca podia ser un valor afegit a l'habitatge, que s'incrementava considerablement les escasses temporades que militava a Primera. Des d'un terrat d'aquells hauries pogut veure, per exemple, Maradona fincant un dels quatre gols que el Barça va envergar al Mallorca un 17 de desembre del 83, impagable, quan alguns ja parlaven de la falca verda que un dia revaloritzà uns 5 mil euros cada pis d'aquella illa de cases. Parafrasejam: per poder gaudir de qualsevol cosa, és important protegir-la d'aquells obsessionats a posar-li un preu. Ho podem aplicar amb igual fortuna als paisatges, als amics i a les panades. Però sempre hi haurà qualque desgraciat que li donarà la volta al calcetí: per poder treure profit de les coses, l'important és que hi hagi gent disposada a pagar per gaudir-ne -«el preu fa el mercat», diu la saviesa popular. Això mateix degué pensar el pagès exhibint la destral, com qui no vol la cosa, ben a la vista del noble austríac, a trenc d'alba.