Aquest cap de setmana passat, la gent de les Illes hem estat d'enhorabona. No tan sols hem tengut oportunitat de celebrar el 25è aniversari de la Constitució Espanyola que ens capacita per a ésser ciutadans de segona, sinó que dissabte ens despertàrem amb la notícia que Jaume Matas havia estat nomenat ambaixador del Regne de València. L'alt honor, cal dir-ho, no per sorprenent és immerescut. Matas sempre ha demostrat una especial sensibilitat cap a la comunitat valenciana. Potser no se li ha passat pel cap afermar aquests llaços de germanor a través de Sanchis Guarner, l'intel·lectual valencià que, de Palma estant, va treballar a la postguerra al costat de Moll per a salvar-nos els mots i la dignitat. Tanmateix, va aprendre a jugar a padle, Matas, perquè Zaplana, que hi jugava des de sempre, pogués guanyar qualque partida. I d'ençà que les matances de Can Plomer han esdevengut l'acte social més rellevant de Mallorca, el matrimoni Zaplana sempre hi ha trobat taula parada amb dret a repetir. L'esforç de Matas, per tant, per fer-se estimar des de València, ha estat considerable. De manera que l'alegria que en rebre la notícia hem pogut detectar en diversos sectors socials i polítics, és ben comprensible. Fins i tot, la gent del PSOE no va dissimular la seva satisfacció. Francina Armengol resplendia. «Ara que és ambaixador, ben igual l'envien a comprar taronges al Marroc», va deixar caure entre els contertulians. «Li podem fer arribar el vestit oficial de don Gabriel Alomar», va proposar Damià Pons. «Jesús, i ja deu estar arnat», va comentar Armengol. «Idò l'obsequiam amb un uniforme de guardia civil per estrenar», va insistir Pons. «Com vulgueu -va afegir Francesc Antich- si ens deixa en pau una temporada, és qüestió de quedar bé». Va intervenir Aina Salom: «Què voleu que vos digui? Per ambaixador que sigui si ha de pesar taronges potser li convengui més un davantalet blanc». Aquesta conversa la tenien a primera hora, mentre prenien cafè. Una mica més tard va afegir-se a la tertúlia el reporter Tribulete, i els va matisar que el títol que havia rebut Matas era un títol honorífic que l'agermana amb els valencians i, de retruc, ens hi agermana a tots nosaltres. Aleshores l'entusiasme socialista va refredar-se. «A València únicament compr el torró de Xixona», va comentar Aina Salom volent desmarcar-se de l'alegria inicial. Els altres contertulians no digueren res. Tanmateix, la indiferència socialista contrastava amb la satisfacció conservadora. «Podem afirmar -va sentenciar Gabriel Cañellas en roda de premsa- que des dels temps d'en Jaume Pericàs cap mallorquí ha fet tanta de planta a València com en Jaume Matas». «I això que en Pericàs duia més lluentors que les estrelletes de Nadal», va comentar una vella. Tribulete en va prendre nota. Aquest comentari popular ens dóna una idea de la magnitud de la notícia. Jaume Matas ambaixador del Regne de València. En Jaumet de ses Rambles tan amunt com el Miquelet! Dissabte dematí els conservadors podien prescindir del carnet per a deixar constància de la seva afiliació, se'ls distingia perquè anaven més estufats que endiots. Tot d'una comprengueren que aquest honor que se'ls feia a través del seu cap de files, havia de servir per a refermar les relacions de germanor entre les dues comunitats. «Que som germans està més que demostrat -explicava Jaume Font als periodistes-. A Sa Pobla sempre he vist fer arròs». José María Rodríguez era un dels més feliços. I dinàmic com és, va enllestir dos decrets sense consultar-ho a ningú. El primer fa referència a la política d'ornament dels edificis de la comunitat i religiosos. En concret, a partir de demà mateix han de penjar geranis florits de la Torre de l'Homenatge del Castell de Bellver, i les esglésies han d'organitzar ofrenes florals acompanyades d'una mascletà de pinyol vermell cada vegada que faci festa la Verge titular. El segon decret té més pes ideològic, perquè afecta la simbologia d'aquesta terra. A tots els actes institucionals que presideixi el President Matas, hi haurà músics de buf que tocaran «Paquito, el chocolatero». Diuen que dona Maria Antònia ha posat cara de pastes agres en assabentar-se'n. «Nosaltres som partidaris de tocar La Balanguera a poc a poc perquè sigui més solemne, al ritme del mul que estira el cotxe dels morts», diuen que va dir. Això no obstant, va continuar jugant a les cinc pedretes, agafades d'un munt de graveta destinada a fer carreteres. Qui va prendre immediatament mesures per a fer-se agradosa al seu cap de files, va ésser Catalina Cirer. «Rogelio -va dir al regidor de Cultura- i amb això d'en Jaume que no hauríem de convocar els Ciutat de Palma també en valencià?» Va assentir, Rogelio Araujo. «Ya lo había tenido en cuenta» -va respondre. Però a continuació va plantejar la pregunta del milió. «¿Quién se presentará?», va demanar. «Jesús, don Àlvaro Santamaría» -va decidir Catalineta. I va prosseguir, optimista: «A més a més, no ens faltaran participants. Sempre hi ha escriptorets que per un gelat a Can Joan de s'Aigo ballen els cossiers!» Joan Flaquer va proposar que en homenatge a València, els futbolistes del Mallorca podien dur qualque distintiu en els calçons. «Jo els he reparat, i en el cul no els cap res més», va aclarir Catalina Cirer. «I si els pintàssim una rata pinyada davant?», va proposar Miquel Melià. «Ja m'enteneu -va dir, vessant cultura- en homenatge a lo Rat Penat». Va fer mala cara Rodrigo de Santos. «Ya le sale a éste su formación catalanista. Seguro que la rata se parece a Caró», va musitar. Però no va protestar en veu alta, perquè les al·lotes ja es mostraven entusiasmades amb el suggeriment. Una d'elles: «Un ratot que guaiti a l'altura del paquet...? Oh, sí, sí!». Rosa Estaràs somreia. «En Beckham estaria preciós amb uns calçons d'aquests», va mormolar. Tot eren projectes. Jaume Matas va reunir-se amb el govern ahir dematí al Consolat. Tots els consellers el reberen dempeus i li tributaren una ovació d'aquelles que just se senten de tant en tant en els toros. Matas va demanar silenci. I tots callaren, perquè esperaven una declaració profunda sobre un fet tan transcendent. Ell mateix va veure que el moment era històric. Aleshores va ajustar-se els botons de l'americana, va fer amb els braços i les mans aquell moviment tan seu de posar la moto en marxa, i a la sala de juntes no se sentia ni el vol d'una mosca. No es va torbar a parlar. «Vos convid a una xufla», va dir. I tots partiren cap al Bar Bosch.